 |
|
La ferrada més dura en les condicions més dures.
A primera hora del matí equipats per fer una sortida hivernal un parell
d’al-pi-nistes van anar a Montserrat per fer una de les ferrades més dures d’Espanya:
“El Mejillon”(5+/5). Però aquesta vegada amb condicions més extremes i és que les nevades de
les últimes hores havien deixat la ferrada en molts llocs coberta de neu i gel.
Per sort els passos més difícil estaven bastant nets de neu a causa de la seva
inclinació vertical o desplomada. Després duna ascensió dura coronaren Sant Jeroni a la 1 del mig dia i
baixaren per la canal del cavall, canal equipada amb cordes que estava coberta
tota per una capa de gel. Contents i satisfets abandonaren el Serrat enfarinat amb la sensació d’haver
fet una ascensió que poca gent ha culminat en aquelles condicions.
3a Iniciació a les vies ferrades
El passat diumenge es va fer la 3a inicació a les vies ferrades però... d'inicaició només tenia el nom.
Vam aparcar al costat de l'Aeri i vam pujar pel camí equipat/ferrada Vallmala.
Una ferrada de graduació 3/5 amb passos esporàdics de 3+ o 4. La ferrada és força llarga amb un pas aèri que li dona categoria.
La ferrada
està molt mal equipada i amb l'equipament que hi ha amb mal estat,
però tot això no va evitar que la sortida fos tot un èxit i que es
demotrésuna vegada més que fins i tot la gent que s'inicia de
l'al-pi-nisme té categoia per superar qualsevol problema i dificultat.
A
les 2:20 arribàvem al cotxe amb les mans marcades però contents de la
proesa i mirant ja com serà la 4a Iniciació a l'escalada.
Felicitats pels 9 valents!
Sortida al Matagalls Ja han començat les activitats amb una bonica pujada al
Matagalls pel desconegut camí de Viladrau i amb retorn per Sant Segimon. Els
bonics paisatges i les àmplies i nítides panoràmiques que vam poder contemplar
des del cim ens van permetre saborejar la caminada i començar amb bon peu el
nou any.
Sopar de Final d'any I amb
tanta activitat no ens n’havíem adonat però al 2012 ja pocs dies li quedaven i
això és sinònim del tradicional sopar del final de l’any Al-Pi-nista. No podia
anar millor. Plegats vam riure i gaudir de les diferents activitats i
sorpreses, mentre revivíem en un ambient immillorable les prop de quaranta
activitats realitzades al llarg de l’any. Un dia per emmarcar reflex d’un any
per recordar. Un agraïment a tots els que ho heu fet possible. Es
podria pensar que el paràgraf anterior és una fal·làcia, que és el típic que
s’escriu per quedar bé, però podeu estar segurs que no és pas així. El 2011 ha
estat un any en que hem fet moltes activitats, molt diverses i innovadores, amb
més gent i amb molta il·lusió, i en que hem aconseguit una fita important.
L’Al-Pi-nisme Club Esportiu ja forma part de la FEEC (Federació d’Entitats
Excursionistes de Catalunya), que aglutina la major part de les entitats
excursionistes del país. És un pas molt important ja que gràcies a l’entrada a
la FEEC tots els socis i sòcies que ho desitgin ja poden obtenir la llicència
federativa a través de la nostra entitat. Com
podeu suposar, amb tanta energia acumulada, aquest 2012 no ens quedarem pas
aturats. Sortida de Bike-Trial En dies posteriors en lloc de caminar varem pujar sobre la bicicleta. Per començar vam tenir l’oportunitat d’aprendre a ser una mica més hàbils sobre les dues rodes, gràcies a una classe de Bike-Trial, un desconegut però interessant esport, alhora que útil per a tots els amants de la BTT. Escales, pedres, tubs, girs impossibles, van ser els obstacles que vam haver de sortejar. En la següent sortida, ara ja asseguts sobre el seient de la BTT, vam pedalar fins al Castell de Queralt, on ,després des superar algunes rampes exigents, arribàvem preparats coure’ns un suculent dinar. La tronada per Bellprat, Tous, i Coll de Guix feia que entréssim a Igualada amb les darreres llums del dia, aprofitant al màxim la jornada. Sortida de les Fonts Passat l’equador del darrer més de l’any vam realitzar una sortida per descobrir i redescobrir algunes de les moltes fonts presents a la Conca d’Òdena. I és que només en la zona compresa entre els nuclis de Vilanova del Camí en vam trobar un total d’onze. Algunes rajaven amb força, com la de Can Bernades, la del Cargol o la de la Noia. D’altres com la de Zuzet, la del Garrimbes o la del Bufó es trobaven engolides per la vegetació, i fins i tot altres restaven totalment seques. Però totes elles son testimonis d’una història i ús del territori, i en definitiva constitueixen un patrimoni cultural de gran valor que tristament corre un gran risc de caure en l’oblit i desaparèixer.  SORTIDA MICOLÒGICA DE L’AL-PI-NSIME Un cop arriba la tardor i amb ella les primeres pluges, hi ha un bon nombre de catalans que es comencem a mirar el calendari amb més assiduïtat del que seria normal, tot comptant els dies que manquen perquè els primers bolets treguin el nas als nostres boscos. En un any amb climatologia normal aquests dies es calculen al voltant de vint-i-un, i aleshores els boscos s’omplen de persones que es llancen a la recerca del bolet, com si del més preuat tresor es tractés. Avui en dia, la mil·lenària tradició d’anar a buscar bolets, existent ja en l’època romana, ha esdevingut extremadament popular, i aquest fet, que d’entrada hauria de ser positiu pot ser-ne l’inici del col·lapse. Així ho creiem perquè els coneixements ancestrals sobre el món dels bolets han arribat a la societat actual veritablement esgarrats, passant de ser una tradició a una moda (o potser seria més encertat dir-li negoci?), consistent per a molts en vestir-se amb roba de muntanya (últim model “Quechua”), agafar un cistell i tractar de “collir” un bon grapat de rovellons o llenegues. Simplement això, res més, sense parar atenció a cap de les moltes altres especies de bolets presents als boscos (ai, perdoneu, que per arrancar-los i xutar-los van de meravella) i sense voler entendre quin paper tenen els bolets en l’ecosistema, ni quina és la seva biologia, i per descomptat sense preocupar-se per l’impacte que la massificació del bosc i les accions que s’hi desenvolupin puguin tenir sobre el medi. Enguany la manca de precipitacions durant els mesos d’agost, setembre i principis d’octubre han provocat que tot i les abundants pluges caigudes recentment, estiguem davant la pitjor temporada de bolets que es recorda, almenys a la comarca de l’Anoia, i això ha fet que, fins ara, els nostres boscos no hagin rebut l’allau humana a que estaven acostumats els darrers any, però si segueix fent bo, això pot canviar en les properes setmanes. Arribats en aquest punt, algú pot qüestionar la línia de l’article, i és que certament tothom te el mateix dret d’anar al bosc a buscar bolets, i encara més, ningú te la culpa de que no n’hi hagin ensenyat res. En conseqüència creiem necessari oferir la possibilitat a qui ho desitgi de poder aprendre aquells coneixements sobre micologia que li permetin anar més enllà de la moda i descobrir aquest fantàstic món. Descobrir una llarga llista d’espècies, tant comestibles com tòxiques, i alguns coneixements sobre la biologia dels bolets, que permetin poder tenir un criteri propi sobre els indrets on és probable trobar bolets (per no caure en improperis prefereixo no parlar del mapa de “Caçadors de bolets”), per poder entendre perquè surten, per poder anar al bosc i omplir el cistell respectant l’entorn, i per descomptat per poder gaudir amb plenitud i respecte d’aquest fascinant món, d’aquesta gran tradició, alhora que gaudeix també del valuós patrimoni natural que conservem. Per quest motiu el passat dissabte l’Al-Pi-nisme va realitzar la seva primera sortida miològica, en la qual es va poder aprendre quina és la nutrició, reproducció, forma de creixement dels fongs (un incís, fong i bolet no son sinònims, amb moltes salvetats es pot dir que el bolet és el “fruit” del fong), quin és el seu paper en l’ecosistema, on creixen, i quins factors són importants per al seu creixement i per a la seva fructificació (aparició de bolets). Tot i la mala temporada es van poder trobar fins a vuit espècies comestibles, i d’altres de tòxiques, aprenent així la forma com cal collir els bolets, a diferenciar entre especies, i clar reflex de que hi ha molt camí més enllà del rovelló i la llenega. I juntament amb la imatge il·lustrativa d’algunes d’aquestes espècies trobades m’acomiado amb una darrera reflexió: Si, cert és que el bosc és de tots; si, cert és que els bolets son de tots; i si, cert és que la natura és de tots. Però també és cert que si, en un futur el bosc pot ser de ningú; que si, en un futur els bolets poden ser de ningú; i que si, en un futur la natura pot ser de ningú. Perquè cert és que si en un futur volem bosc, volem bolets, volem natura, això depèn del present. Al-Pi-nisme: matinal al
Cogulló i sortida nocturna a Les Teresines
Al matí vam
realitzar una excursioneta pels bells paisatges dels voltant de Castellfollit
del Boix, tot pujant al Cogulló de Can Torra i passant després per l’ermita de
santa Cecília i el Pantà de Muntaner. Una volta senzilla, amb bones
panoràmiques, i amb un entorn natural singular, enguany afectat pel dèficit hídric
dels darrers mesos. Al vespre arribava
l’hora de la segona sortida, més aventurera, ja que anàvem a fer la via ferrada
de les Teresines de nit. Ben equipats amb el material pertinent i un bon
frontal, un notable grup d’Al-Pi-nistes ens disposàvem a redescobrir aquesta
via, escrutats sempre per la lluna i amb un temps d’allò més plàcid. Mica en
mica vam anar superant les grapes, cables i cadenes que ens anaven aproximant
al sostre de Montserrrat, Sant Geroni, on vam arribar finalment després de
superar la xemeneia final sense problemes.
Des del cim es podien divisar tots els pobles i ciutats del pla de Bages
i del Vallès, il·luminació que contrastava d’allò més amb la foscor dels espais
naturals adjacents. Per sopar però vam descendir una mica, fins a l’ermita de
Sant Geroni, on resguardats del vent assaborírem un merescut sopar. El retorn
va ser ràpid, per la canal de Sant Geroni, camí fàcil però cada dia més
erosionat, i finalment arribàvem al cotxe, punt i final d’aquesta magnífica
experiència. Sortida d’iniciació a les vies ferrades per part de l’Al-Pi-nisme Club
Esportiu Les vies ferrades son una disciplina que ha esdevingut molt
popular en els darrers temps. Permeten ascendir parets verticals i indrets
espectaculars sense l’esforç, l’entrenament i la tècnica que requereix
l’escalada. Una via ferrada consisteix
en un seguit d’artefactes, tals com cadenes, cables, grapes, i fins i tot
ponts, inserits a la roca, i a través dels quals es progressa a l’hora que
serveixen per assegurar-se. Una via ferrada està a l’abast de molta gent, però la seva
relativa facilitat no vol dir que no calgui seguir unes mesures de seguretat i
una tècnica concretes si no es volen córrer riscos innecessaris.
Es tracta d’una ferrada molt fàcil, que progressa en gran
part per la vessant SW, i que mai assoleix la verticalitat total, ideal per la
iniciació. El camí comença en una raconada on hi ha un banquet de pedra, i ben
aviat ens trobem amb les primeres cadenes i passamans, que mica en mica ens van
fer guanyar altura, fins que al cap de poc més de mitja hora els 10
Al-Pi-nistes arribem sense problemes a la cúspide. Contemplem les vistes sobre
el massís i sobre la planúria, i desfem el camí de pujada ara ajudats de dos
ràpels. Un cop a la base de l’agulla ràpid descens cap al Monestir i cap als
cotxes, que ens permet arribar a casa per dinar. Una sortida que ens deixà a tots un molt bon regust de boca
i amb ganes de que arribi aviat la propera sortida ferrada. Sortida de cap de
setmana de l’Al-Pi-nisme BTT El passat cap de setmana, l’Al-Pi-nisme BTT va realitzar una mini-ruta per terres empordaneses. Girona va ser el punt d’inici i la frondositat i verdor del Parc Natural de les Gavarres ens van acompanyar durant bona part del primer dia, pedalejant per nombrosos corriols i fent descensos vertiginosos fins arribar a Santa Cristina d’Aro. Una forta tempesta ens va sorprendre als últims quilòmetres i va posar encara més emoció a la sortida. L’endemà, de bon matí vam acostar-nos fins a Sant Feliu de Guíxols, on un magnífic dia d’estiu ens va permetre gaudir d’una estona de platja a la Costa Brava, abans d’enfilar el camí de tornada cap a la capital del Gironès tot seguint la Ruta del Carrilet, una Via Verda que segueix el traçat d’una antiga línia de ferrocarril. Per a més informació, consulteu la nostra web www.alpinisme.cat i recordeu que la propera sortida de BTT serà per les Terres de l’Ebre.
L’Al-Pi-nisme camina pel camí de Ronda:
Begur (Sa Tuna) - Palamós El dilluns dia 5 de setembre una dotzena
d’Al-PI-nistes ens vam trobar de bon matí a l’estació d’autobusos per tal
d’iniciar una excursió força diferent de les que estem acostumats. Recorreríem un dels trams més espectaculars,
agrests, i en conseqüència més ben conservats de la costa catalana, el comprés
entre el cap de Begur i la localitat de Palamós, alternant trams de GR-92 amb d’altres de camí de ronda en
aquelles zones en que l’esmentat GR s’endinsa vers l’interior. Després d’un parell d’hores de carretera i havent
deixat un dels vehicles a Palamós per tal de disposar-ne al finalitzar
l’excursió, ens desplaçarem fins al nucli de Sa Tuna, municipi de Begur, on un
cop aparcats la resta de vehicles, començarem a caminar. Ja d’inici una bona pujada ens faria guanyar
altura i ens permetria albirar imponents penya-segats i el cap de Begur amb
l’antic edifici del Semàfor a la cúspide, actualment sumit en l’abandó, i on
arribàrem en breu. Des d’allà un sender aeri resseguia els imponents penya-segats amb perspectives
vertiginoses sobre el mediterrani, fins
que de cop i volta desapareixia entre
antigues feixes, testimoni de la presència de vinyes a l’antigor, ara ocupades
per la brolla mediterrània. Menys mal que desprès de la necessària incursió a
una propietat privada, per la porta del darrere, aconseguírem arribar a un terreny
mes amable per a la marxa i que ens facilità una ràpida aproximació a Fornells,
Aiguablava i les múltiples cales adjacents, de gran bellesa, però pel nostre
gust amb massa ciment al seu entorn. Des d’Aiguablava deixàvem momentàniament la façana
litoral per endinsar-nos a l’interior, on ens retrobàvem amb el GR-92 que a
través d’una àmplia pista forestal ens conduí fins al nucli de Tamariu, amb una
pintoresca façana litoral amb encara les antigues edificacions de
pescadors. Prosseguint amb el camí ens
endinsàrem en un tram de costa pràcticament inalterat que amaga dues cales de
gran bellesa a les qual només es pot accedir trescant. La primera, Cala Pedrosa
amb una edificació tradicional de pescadors que en els mesos estivals serveix
de bar-restaurant, això si, a la casolana; i la segona, i d’accés força
complex, la Cala el Cau. Cala de còdols, solitària, amb una barraca de
pescadors tancada, i l’illa Roja just al davant, en fan un paratge ideal per
una bona remullada i un dinar merescut, per reprendre forces abans de continuar
la marxa. I amb la panxa massa plena, puja que puja, i baixa
que baixa, i puja, baixa, puja,.... sempre així, en un constant trencacames de
guanyar uns pocs metres i tornar-los a descendir, tot per poder resseguir
aquesta escarpada costa, passàvem ara
per la torre de Sant Sebastià, i les badies de Llafranc i Calella de
Palafrugell tot combinant terreny salvatge i d’altre de més urbanitzat, fins
arribar a la Cala el Golfet, porta d’entrada a la reserva natural de Cap Roig. La tarda ja era ben entrada i les forces
començaven a minvar, de forma que dubtàrem entre fer marrada per l’interior o
fer volta per la costa. Finalment la segona opció tot i més llarga va ser
l’escollida, devia ser una premonició del que ens esperava, i efectivament va valdre la pena. Sols posarem
un exemple, Cala Estreta. Imagineu-vos dues petites cales de sorra daurada, amb
el mar en calma i els pins arribant a ran de mar, el sol caient a l’horitzó i
les Illes Formigues i el seu far just al davant; ningú a la vista llevat d’un
pescador fent foc a la sorra tot preparant-se el sopar ... Un privilegi poder
gaudir d’aquesta meravella de la nostra costa. Sortint del Cap Roig arribàrem al poblat ibèric
del Castell i la homònima platja, des d’on ja es divisava Palamós, el final de
la caminada. Abans però encara caldria passar pel nucli i cala de s’Alguer, i
per la platja de la Fosca, des d’on pujàrem al Cap Gros, darrera pujada de la
jornada.
L’Al-Pi-nisme
recorre el delta de l’Ebre en BTT El delta de
l’Ebre és sens dubte un dels indrets més plans del país, i això el fa ideal per
a visitar-lo sobre dues rodes. Això és el que vam fer un grup d’Al-Pi-nistes aquest
passat diumenge, sortint ben d’hora d’Igualada per tal d’aprofitar al màxim la
jornada, i esperant que el temps esperés un dia més a ploure. La nostra
volta en forma de vuit va començar a Deltebre, des don vam dirigir-nos cap a
l’extrem nord del delta passant entre arrossars, ja recol·lectats però encara
inundats, i amb una important presència al rostoll de les vermelles postes del
temut cargol poma. Al cap de poc arribàvem a la platja de la Marquesa, on
pedalant a trenc d’ona vam fer cap fins al far del Fangar, situat com un
sentinella blanc a l’extrem de la homònima punta, en un entorn dunar únic, on
és fàcil contemplar-hi miratges. El retorn el vam fer per l’interior, per un
camí poc transitable a causa de la sorra, que finalment ens va menar altre cop
a l’inici de la platja des d’on vam reprendre el camí direcció Deltebre, però
aquest cop passant pel marge de la bassa del Canal Vell, on un espectacle en
forma d’aus de tot tipus ens va acompanyar sorollosament. Per
travessar l’Ebre i saltar a l’hemisferi sud del delta vam utilitzar el tot just
fa un any estrenat pont entre Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, sinònim de
modernitat en front dels tradicionals i ja pretèrits passos de barca. Des
d’allà, i ja amb la panxa fent la rau rau, vam arribar fins a Poblenou del
Delta, menut poble de fesomia característica on, al peu de l’església, dinàrem.
Tot i la mandra pròpia d’una bona digestió vàrem tornar a pujar sobre les
bicicletes perquè, ja que el temps acompanyava valia al pena arribar-se fins a
la Barra del Trabucador, extens braç de sorra que tot el que té de llarg li
falta d’ample, i que permet pedalar entre mar i mar. Al final s’hi troben les
Salines de la Trinitat i la reserva natural de la Punta de la Banya, ideal
refugi per molts ocells. L’extensa platja, el sol, i les petites onades ens van
convidar irresistiblement a gaudir del moment amb un relaxant i tardà bany a
les aigües del delta, molt més càlides del que caldria esperar. De tornada
cap a Deltebre vam tenir temps encara d’aturar-nos en un dels aguaits presents
a la llacuna de la tancada, des don es contemplava un nombrós grup de flamencs,
il·luminats amb el sol del capvespre. Tocava anar fent via i al cap de no massa
estona tornàvem a ser al lloc de partida, Deltebre, secs i satisfets de la jornada
viscuda en un entorn natural irrepetible. LLARGA RUTA EN BTT El passat cap de setmana, 23 i
24 de juliol, sis ciclistes de l’Al-Pi-nisme ens vàrem trobar a l’estació
d’autobusos per poder arribar fins al Matagalls i després baixar fins a la
costa, preparats per passar dos dies pedalant sobre la BTT. Ja de bon matí abans de sortir el
sol, vam començar a pedalar a bon ritme en direcció a Can Massana, i ja entrat
el matí remuntàvem el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac amb els
seus singulars cingles i canals de conglomerat rogenc esquitxats de pinedes i
alzinars. Després de passar tot el matí
fent fortes pujades i baixades sota un sol que ja escalfava de valent varem arribar
a Sant Llorenç Savall, on dinàrem. Amb el pap ple i ja entrada la
tarda ens disposàvem a fer l’últim tram del recorregut del dia, que després de
superar les darreres rampes ens va conduir fins a Centelles, on merescudament
un hostal ens esperava per passar la nit. L’endemà al matí, amb la
fresqueta vam pujar des d’Aiguafreda fins al Pla de la Calma, talaia i terra de
pastures situada al Parc Natural del Montseny que ens conduí fins a Coll Formic.
Allà la BTT es va quedar aparcada durant
una estona, ja que tot i el cansament, calia pujar a l’emblemàtic cim del
Matagalls (1.698m), però calia fer-ho caminant. I tal dit, tal fent, anar
pujant i al cap de ben poc ja érem dalt del cim, amb la creu emboirada i el
text de mossèn Cinto Verdaguer, i després de gaudir del moment, avall que fa
baixada. Des de Coll Fòrmic vertiginós
descens per una pista forestal que ens va dur al Poble de Montseny, i al cap de
ben poc ja érem a Sant Celoni. Allà la platja ja era més a prop, però ens
quedava un darrer obstacle, el parc natural del Montnegre i el Corredor. Calia
travessar-lo tot, d’oest a est, enfilant-nos per una llarga pujada fins la
bonica ermita de Sta. Maria de Montnegre, rodejada de frondosos boscos de
castanyers, roures, cireres, que reflex de l’elevada humitat de la zona.
Arribats en aquest punt i havent dinat sols quedava l’últim tram de la ruta, el
descens fins a Calella, on abans d’agafar el tren de tornada, amb les
bicicletes a la sorra i el mar mediterrani al davant, vam fer una bona
capbussada per assaborir l’alegria d’haver completat aquesta llarga i intensa
ruta. Tronàvem cap a casa havent
completat amb dos dies un recorregut de més de 200 kilòmetres i un desnivell positiu
acumulat de 4.700 metres, que ens ha dut per quatre parcs naturals, des de la
Catalunya central a Montseny, i d’allà a la costa. Donar les gràcies a tots els protagonistes per fer-la possible, i permetre un cop més, seguir acumulant vivències i experiències amb l’Al-Pi-nisme Club Esportiu. Una nova excursió de l’Al-Pi-nisme pels nostres paratges de la Conca i una gran Calçotada Un dia més, i ja en son força, vam decidir que era un bon diumenge per
trescar pels camins i corriols que recorren la Conca d’Òdena de cap a peus, i més ara que la verdor i
la ufanor de la primavera ben aviat deixarà pas als torrats i a l’eixut de l’estiu. Sota un sol que augurava un dia ben calorós, els nostres primers passos ens
van conduir I com que érem dalt, calia baixar. Cap a cal Llordella i Cal Puiggròs, per
desprès tornar a Per l’hora que era potser és agosarat dir-li dinar, però com que de gana no
en faltava, a les 5 tocades començàvem a degustar el bon àpat que ens havíem guanyat després de la
caminada matinal. Un àpat on el que segur que no va faltar-hi va ser el riure, un riure
sa d’un grup de joves que es diverteix caminant pels camins de vora casa, i que lluny de
cansar-se’n ja pensa en la propera.
Segona ruta hivernal per Andorra La segona ruta va ser el passat dia 21 i 22 d’Abril a les boniques muntanyes
andorranes, a La Cabana Sorda. L’activitat va ser una iniciació a les rutes
hivernals i apte per a tothom. Varem trobar molt poqueta neu, cosa que no ens esperàvem, però tot i així
va ser suficient per practicar tècniques d’alta muntanya, fer alguna pala i
arribar a un cim amb grampons. El parell de dies fora ens van deixar bon gust de boca i amb ganes de tornar. Va ser un bon començament de 3r trimestre.
Primera ruta
hivernal per Andorra El passat 17 d’abril, tot aprofitant les vacances de setmana santa, un grup
de joves de l’Al-pi-nisme Club Esportiu ens dirigíem cap a Andorra a passar uns
dies a la muntanya per fer allò que més ens agrada. Vam arribar força d’hora i ja ens vam posar a caminar. El primer dia vam
deixar el cotxe al Pont de la Bona Vida, al principi de la Vall d’Incla. Des
d’allà ens vam dirigir cap al Refugi lliure de Juclar a 2300m. on vàrem passar
la nit. L’endemà era el dia fort. Ben d’hora al matí, quan encara era fosc
ens vam posar a caminar. Vam rodejar els llacs gelats que hi havien al costat
del refugi i ens vam dirigir cap al coll de l’Alba. Al passar pel coll, vam
rodejar el pic de Noé per encarar l’ascensió al pic d’Escobes. Aquest pic va
ser força tècnic, ja que vam haver d’escalar, combinant en roca, gel i neu. A
mig matí fèiem el cim, on vam poder gaudir d’unes vistes magnifiques de tot
Andorra i el Pirineu francès nevat. Desprès de descansar una estona vam començar a baixar el pic per rodejar-lo
i continuar el nostre camí, tot passant per unes plaques enormes de neu al circ
de Siscaró, vam arribar al Pic del Siscarró, on des d’allà vam poder veure tot
el trajecte que havien fet durant el dia. Desprès de descansar una estona, i
sota el fort sol que queia, ens vam carregar motxilles a l’esquena i ens
vam dirigir cap al Refugi del Siscaró. Allà hi vam passar la nit. L’endemà al matí vam caminar una estona i de seguida vam trobar el cotxe.
Desprès vam anar al rocòdrom lliure de Canillo, ens vam passar tot el matí
escalant! Vam poder gaudir de tres dies fantàstics per terres Andorranes, un
temps genial, i una companyia immillorable. Enric Puig i
Joan Baliu, segon i tercer classificat de la Lliga Catalana de Curses de
Muntanya Els joves corredors d’X-AVI Material de Muntanya i l’Al-Pi-Nisme Club
Esportiu, Enric Puig i Joan Baliu, van acabar segon i tercer, respectivament,
de la Lliga Catalana de Curses de Muntanya en la categoria SUB-18. Aquesta
lliga, que es va dur a terme durant l’any 2010, comprenia un total de vuit
curses de tipus molt variat, des de quilòmetres verticals fins a descensos com
el del Taga. Després que es suspengués l’última cursa que s’havia de
disputar a Súria, es va donar per acabada la Lliga, que va guanyar el corredor
vigatà Nil Corominas. Van anar a recollir el premi el passat divendres, 18 de febrer, a Alpens.
Els dos corredors estan molt agraïts a X-AVI Material de Muntanya i a
l’Al-Pi-Nisme Club Esportiu pel seu suport en tot moment. A més, també
agraeixen a la organització de la Lliga el fet d’haver-los donat l’oportunitat
de competir en una lliga amb categoria pròpia per a menors, amb curses
adaptades a una persona d’aquesta edat. Per aquest any 2011 la lliga no pot seguir desenvolupant-se, per motius
econòmics, però els dos corredors segueixen motivats amb nous projectes i
reptes i amb moltes ganes i força.
El passat diumenge dia 20 L’Al-pi-isme Club Esportiu va realitzar un raid
d’Orientació i tècniques d’escalada per Montserrat. El raid en qüestió era força complicat ja que els equips havien de saber-se
orientar per la Muntanya tot passant per diverses vies ferrades i per Canals
les quals només es podien baixar fent ràpel. Si aquestes dificultats no eren suficients, el terreny estava moll a causa
de la boira i la pluja de la nit anterior. Els grups, formats per tres
persones, van poder gaudir del Serrat tot trescant pels seus camins i fent
riures amb els companys, tot fent proves que servien per guanyar el raid. Al final els guanyadors arribaven a Can Jorba de nit després de més d’onze hores de raid, tot i així contents per haver superat el repte.
L’Al-Pi-nisme
a la Canal del Cristall Aprofitant el dia assolellat un petit grup d’Al-Pi-nsites es
va desplaçar ben d’hora al matí fins a Josa de Cadi, petit poble situat als
peus de la mateixa serra, i des d’on comencen un seguit d’excursions que menen
a les nombroses canals que ofereix el vessant nord de la serra. La canal
escollida, i per tal de començar a iniciar-nos en la disciplina, fou la canal
del Cristall. L’accés fins a la base fou senzill, i un cop havent superat
el primer ressalt d’entrada a la canal, un xic glaçat i amb molt poca neu, la
resta de l’ascensió a la canal fou d’allò més tranquil·la i fins i tot
relaxant, tot envoltats de parets blanques i neu voleiant amb un suau vent. La
sortida de la canal és el punt on la inclinació s’accentua més i on els
grampons i piolet fan més feina, però son sols uns pocs metres després dels
quals ja s’arriba al cim i es divisa la vessant sud, de contorn d’allò més
suau, en contraposició amb la feréstega vessant nord. Un petit most i retorn pel mateix camí en un ràpid i
divertit descens. En poca estona ja tornàvem a ser al cotxe, i per la nostra
sorpresa i amb molta satisfacció, havent
acabat tant d’hora amb la sortida podíem gaudir d’un bon dinar altre cop a casa. El passat 3 març, justament el dia de la nevada, un petit grup d’Alpinistes
van atrevir-se a agafar la bicicleta i fer una petita ruta sortint d’Igualada,
cap a Tous, passant per Miralles i acabant a Igualada. Va ser una experiència
que poques vegades es podrà repetir: gaudir dels paisatjes de casa nostra
nevats, amb els companys i la bicicleta de muntanya.
L’Al-pi-nisme comença l’any anant al Bastiments El passat diumenge, un grupet de l’Al-pi-nisme Club esportiu, tot lluitant contra
la son marxava ben d’hora d’Igualada per anar cap a la zona més oriental del
Pirineu: a la comarca del Ripollès. Desprès d’una pila de quilòmetres amb cotxe, vàrem arribar a les pistes
d’esquí de Vallter 2000, lloc on vam començar a caminar amb l’ajuda de
grampons, ja que el camí estava ple de neu i gel. Seguint el GR vam arribar de
seguida al refugi de Vallter i des d’allà vam continuar el camí direcció el
coll de la Marrana. Desprès de fer una pausa i un petit mos al coll de la Marrana, ja empreníem
el camí per arribar al punt més alt del Pic de Bastiments (2881m), també
conegut com el Pic del gegant. És el pic més oriental dels Pirineus que assoleix els 2800 metres; més
enllà ja no hi ha cap cim que superi aquesta cota. Doncs dit i fet, al cap de
poca estona ja podíem gaudir de les magnifiques vistes que ens oferia estar a
aquella alçada. Dalt del Bastiments gràcies al bon dia que feia vam poder
esmorzar sense cap problema. Al cap d’una estona ens vam tornar a carregar les motxilles a l’esquena
i ens vam posar a caminar cap al pic del costat. Vam arribar de
seguida al Pic de Freser (2834m) on des d’allà vam seguir la carena per poder
arribar al Pic de l’Infern (2869m). Altre cop vam poder gaudir d’unes
magnifiques vistes de tots els Pirineus nevats. Un dels moments més
màgics de la muntanya. Per tornar cap al cotxe, vam passar per un altre camí. Vam baixar per una
canal un pèl complicada, degut al fort pendent però que la vam poder superar
sense cap problema i desprès de caminar una bona estona arribàvem al coll de la
Marrana, on només ens calia desfer el camí que havíem passat unes hores abans
per arribar fins al cotxe. Primera sortida de l’any realitzada amb molt d’èxit. Per això us convidem a
acompanyar-nos a la resta de sortides que farem durant l’any. Aquest trimestre
el comencem fort, ja que tenim el calendari ple d’activitats diverses, des de
sortides amb BTT,a destacar la sortida fins a Olivella, excursions de tots
nivells per la Mola de Colldejou, al Puigmal, vies ferrades, tallers
d’escalada, raids i moltes activitats més! Per a qualsevol cosa no dubteu a
enviar-nos un correu a alpinisme@gmail.com o a visitar la nostra
web www.alipinisme.cat
i el nostre facebook. Us esperem amb el braços oberts!  L’Al-Pi-nisme,
amb la col·laboració d’X-avi, fa entrega de la panera a l’afortunada d’enguany Com ja és tradicional de cada final d’any, l’Al-Pi-nisme Club Esportiu
organitza la rifa d’una panera per tal de recaptar alguns calerons per al
funcionament de l’entitat i per brindar la possibilitat a tothom qui ho desitgi
de poder participar en un dolç sorteig. La butlleta guanyadora és la
coincident amb les tres darreres xifres de la grossa de Nadal, per tant, aquest
any és la Nº 250, i l’agraciada és l’Agramuntina Mercè Roma Puigpinós. L’enhorabona. Un sincer agraïment vers tots aquells que heu col·laborat en aquest
projecte, cada butlleta és important, i més en els temps que ara corren,
gràcies. I també, un especial agraïment a X-avi Material de Muntanya, que ara i
durant tot l’any ens ha brindat un suport incondicional. A banda de la panera, durant aquests darrers dies de l’any l’activitat de
l’entitat no s’ha aturat pas. L’ascensió a la Gallina Pelada (2.313m), sostre
de la serra d’Ensija, al Berguedà; una bonica sortida en BTT a cavall de
l’Anoia i el Bages; i el tradicional i exitós sopar de Nadal; clouen un any ple
d’activitats, del qual podem estar ben orgullosos . Per tots, i especialment per a tots els que feu possible l’entitat, els millors desitjos per aquest any 2011 que tot just comença!
Excursió matinal per Montserrat amb l’Al-pi-nisme i La
Kaserna El dia es llevava mandrós i ennuvolat el passat diumenge 31 d’octubre,
després d’unes pluges intermitents que havien esquitxat el territori.
Desafiants, una colla d’excursionistes sortia d’Igualada amb un mini-bus,
direcció al Coll de Can Maçana, als peus de Montserrat. L’activitat,
organitzada conjuntament per l’Al-pi-nisme Club Esportiu i l’equipament juvenil
La Kaserna, i oberta a tota la ciutat, es tractava de fer una caminada matinal
per aquesta serra, tot gaudint de la natura i fent una mica d’exercici. Amb les motxilles a l’esquena i ben tapats per si de cas, vam encaminar-nos
cap a les parts més altes de la muntanya, tot entrant-hi per la Portella.
D’allà, seguint la travessa d’Agulles, vam recórrer les canals, corriols i
grimpades d’una de les zones més boniques i solitàries de Montserrat. La densa
boira donava al massís un aspecte ben diferent i curiós, mentre ens deixava
anar algunes gotetes a estones. Ja cap a la zona dels Frares Encantats, el cel
va canviar de cara i, alhora que la boira s’alçava, el sol va començar a
brillar i a escalfar-nos mentre contemplàvem des d’un bon mirador primer dos
cabirols salvatges, i després una fantàstica panoràmica de la catalana serra,
enterenyinada encara per la boira i la humitat. Malgrat la poca assistència de jovent que no fós de l’entitat (potser per
vergonya, per desconeixement, per mandra o, en el pijtor dels casos, perquè la
majoria de joves d’avui dia no valora l’excursionisme com a l’activitat
esportiva, contemplativa, social i enriquidora que és), els que hi vam anar
gaudírem d’un matí ben bonic i sorprenent; com sempre que anem a Montserrat,
vam tornar-ne ben satifets. Des de l’Al-pi-nisme Club Esportiu volem agrair el suport de la Kaserna;
amb aquestes col·laboracions, i conjuntament amb la resta d’entitats
excursionistes de la ciutat, seguirem potenciant els esports en la natura entre
el jovent de la comarca.
L’Al-Pi-nisme
Club Esportiu estrena l’hivern del Pirineu acostant-se a la Pica d’Estats. El passat divendres 24 de setembre una desena d’Al-Pi-nistes ens vàrem
trobar a l’estació d’autobusos, preparats per dirigir-nos cap al sector nord
occidental del país i tractar de pujar al seu sostre, la Pica d’Estats (3143m).
Ja de nit remuntàvem la vall ferrera amb els autos, deixàvem enrere el poblet
d’Àreu i enfilàvem la llarga pista que mena fins al les proximitats del refugi
de la Vall Ferrera, indret on els cotxes van quedar aparcats. Cota 1800, onze de la nit, i lluna plena brillant al firmament, era
l’escenari sota el qual iniciàvem la marxa. Aviat vam superar el refugi, i
també aviat la lluna va ser coberta pels núvols, i petites espurnes començaven
a caure sobre nosaltres: nevava. Sota la nevada cada cop més intensa, i amb un fred força viu, vam anar
guanyant altura per contemplar així la progressiva transformació del paisatge,
alhora que per sorpresa nostra toparem amb un petit gatet perdut al mig del
camí. Devia voler pujar a la pica també, doncs apa, el vam recollir i amunt! Finalment assolirem l’estany d’Estats, 2500 m, on plantàrem les tendes
sobre el feble mantell de neu que s’estenia sota els nostres peus, menjàrem
quatre ganyips i ens refugiarem dins el caliu dels sacs tot esperant
l’anunciada millora del temps per l’endemà. Però de millora res, el picar de la neu sobre la tenda va acompanyar-nos
tota la nit, i en llevar-nos el gruix havia augmentat de forma considerable. No
feia doncs un dia radiant, però com que la visibilitat era prou bona i estàvem
a recer del vent, ben abrigats començarem a pujar en direcció al Port de Sotllo
(2900m). Tal i com era d’esperar, el gruix de neu augmentava alhora que
guanyàvem altura, ja hi havia més d’un pam. Arribats al port i exposats al
vesant nord, la plàcida nevada deixà lloc a un fort temporal de vent, fred i
torb, ambient de rigorós hivern que no ens deixava alternativa. Seguir endavant
hagués estat una temeritat, amb el temps no cal jugar-hi, i cal pensar que les
muntanyes sempre estaran al mateix lloc, esperant-nos. Per tant, fotografia de
rigor i mitja volta. Avall que fa baixada, a desfer el llarg camí que quedava fins al refugi,
que assolíem al migdia, on després de lliurar el gat perdut als propietaris,
vam poder comentar la jugada mentre un bon plat de pasta i arròs “made in
Al-Pi-nisme” ens feia recuperar l’energia perduda. Xerrant i rient els plats es
van anar buidant, satisfets d’haver pogut contemplar el canvi de vestit de les
nostres estimades muntanyes, tot i no haver pogut arribat al cim. I arribats en aquest punt, el relat s’acaba, tal i com va fer-ho l’excursió. Només donar les gràcies a tots els protagonistes per fer-la possible, i permetre un cop més, seguir acumulant vivències i experiències amb l’Al-Pi-nisme Club Esportiu. Si teniu algun dubte no dubteu en consultar-lo a l’Alpini Pujamuntanyes a través del Facebook, o consultar la web www.alpinsime .cat. 
L’Al-Pi-nisme
BTT celebra la diada pedalejant fins a Torà En motiu de la diada nacional de Catalunya, la secció de BTT de
l’Al-Pi-nisme va realitzar una de les sortides més esperades del calendari de
BTT de l’entitat. A les 7.30h del matí, els al-pi-nistes iniciaven la
previsible dura jornada direcció Copons. Després d’esmorzar-hi, van dirigir-se per un camí molt polsegós, però molt
directe, a Sant Martí de Sesgueioles. A continuació, es van endinsar a la coneguda regió de l’Alta Anoia, passant
vora el poblet de Conill i admirant el paisatge, tot i que força sec, d’aquesta
contrada de la nostra comarca. Al cap d’uns quants quilòmetres, pedalejant tant
per pistes forestals com per trialeres (i carregant les bicis a coll en algunes
ocasions), els al-pi-nistes van arribar a l’hora de dinar a Torà, poble situat
al nord de la comarca de La Segarra. Amb les piles carregades i suportant el fort sol omnipresent de les tres de
la tarda, els al-pi-nistes van prosseguir el camí serpentejant les serres del
sud del Solsonès, passant per Calonge de Segarra, Calaf, Prats de Rei, Refugi
del Mas del Tronc i molins de Rubió. Només quedava fer un vertiginós descens
per la trialera coneguda amb el nom del Calvari, i arribar abans del previst a
la ciutat d’Igualada. En total, 95 km de BTT que van deixar un molt bon regust de boca a tots els membres d’aquesta secció de l’entitat, que van veure com a novetat l’utilització d’un GPS portàtil, la qual cosa va permetre evitar equivocacions de camí i estalviar temps mirant el mapa. Aquesta ha estat la primera sortida del trimestre que enceta l’Al-Pi-nisme, a la qual la seguiran moltes més, tant d’excursionisme, d’escalada com de BTT. Per a més informació, podeu visitar la nostra web (www. alpinisme.cat) o mirar els cartells informatius penjats als principals equipaments públics de la ciutat.
L’Al-Pi-nisme
realitza dues rutes d’estiu: pel massís de l’Aneto i per la Vall d’Ordesa A principis d’Agost l’Al-pi-nisme Club Esportiu començà una
fantàstica ruta tot vorejant l’Aneto. Tot i que la ruta només durà 5 dies, els membres integrants de la sortida
aprofitaren cada moment i gaudiren d’experiències úniques per les muntanyes més
altres d’Espanya. La ruta va iniciar-se al Pont de Salenques, molt a prop de la cara sud del
Túnel de Viella. Allí agafàrem vall enllà i férem el Mulleres (3013) que tot i
no ser un gran cim ni tampoc molt conegut per la seva dificultat, ens donà una
magnífica panoràmica de tot el massís Aneto-Maladeta. Un cop allí vam aprofitar
per fer el cim de Salenques, tot un clàssic de la zona, just abans de baixar
cap a “Aigualluts”. La ruta continuar direcció a Benasque fins que en el pla de Senarta ens
desviàrem cap a la vall del Vallibierna fins arribar el refugi del Corones, una
de les zones de partida per fer l’Aneto, tot i que no és la més coneguda. Passant tant a prop del colós cim vam aprofitar per fer-lo cara sud, una
zona solitària i agresta, com a mínim fins que arribes al coll de Corones.
Després de culminar aquest cim ja només ens quedava acabar de fer la volta al
massís tot baixant per la Vall d’Angullós fins el cotxe una altre vegada. La segona ruta va ser per la Vall d’Ordesa i Mont Perdut. Sortint ben d’hora al matí amb el cotxe bastant carregat vam viatjar fins a
la Vall d’Ordesa, deixant el cotxe a mig camí de Bujaruelo. Vam
començar la ruta en direcció al refugi de Gòriz tot passant per la senda de los
Cazadores. L’endemà ben d’hora al matí vam desmuntar la tenda i vam començar l’ascens
al Mont Perdut. Va ser una ascens amb algun pas de grimpada fins arribar al
coll. Un cop coronat el cim vam decidir començar el desens
altre cop fins al refugi de Goriz. El tercer dia de ruta, vam continuar el nostre rumb direcció la Brecha de
Roldán, en que vam haver de passar per unes cadenes. A la bretxa vam aprofitar
per fer el pic Taillón, un cim sense cap mena de dificultat,
i per acabar l’etapa vam plantar la tenda una mica més avall del refugi des
Sarradets. Ja per anar tancant la ruta el penúltim dia, ens vam aixecar amb el cel
molt tapat. Vam decidir continuar el camí que havíem programat i vam anar a fer
una visita a les portes de Gavernie, per veure el magnífic circ. Un cop vist,
vam prosseguir el nostre rumb direcció al refugi de Les Gabiétous, situat als
peus del Port de Bujaruelo. El diumenge, desprès de fer un bon esmorzar vam anar direcció a Bujaruelo
directament fins arribar al port, i seguidament seguint un GR fins arribar al
cotxe. Ja camí cap a casa vam decidir acabar la ruta fent un bon dinar en un
restaurant. Ja són moltes rutes les què porta l’entitat, però tot i així l’ambient jove
i renovador que es respira fa que es prevegi un gran futur per aquesta entitat. Salut i muntanya.  Amb piragua i a peu pel Montsec amb l’Al-pi-nisme Club
Esportiu Aprofitant alguns dels últims dies abans que el jovent de l’entitat marxi
de vacances d’estiu, des de l’Al-pi-nisme hem realitzat aquest passat cap de
setmana (26 i 27 de juny) una sortida de dos dies a la vall d’Àger, on hem
conegut una part de la serra prepirinenca del Montsec des de l’aigua i des del
terra. Així doncs, aprofitàrem per saludar l’estiu degudament i celebrar, així,
el sisè aniversari de l’entitat, que fou el passat 21 de juny. Llevant-nos ben d’hora per treure profit de tot el dia i arribant pels
volts de les 10 al pantà de Canelles, als peus del petit poble de Corçà, els 17
membres de l’excursió vam posar-nos els banyadors i, ja dins unes piragües de
lloguer, començàrem a remar per aigües calmades en direcció nord. A cavall
entre Catalunya i Aragó, i amb els rems ben agafats, vam passar el dia navegant
per les aigües del Noguera Ribagorçana, tot endinsant-nos en l’emblemàtic
congost de Mont-rebei, que separa el Montsec d’Ares (al nostre país) de
l’anomenat Montsec de l’Estall (ja a la Franja de Ponent). Sobre aquestes barquetes (individuals i dobles) tan fàcils de dirigir i
propulsar gaudírem de les impressionants vistes que ofereixen les parets del
congost des d’una perspectiva molt diferent a la dels caminants que el
travessen pel camí excavat a la roca. I és que el piragüisme, tal i com vàrem
poder comprovar, és una activitat fantàstica per gaudir de l’aigua i de la
natura, així com per descobrir la nostra terra d’una forma especial. Ja de
tornada, i després de fer una capbussada entre paret i paret, vam agafar de nou
els cotxes per tal de trobar un lloc on passar la nit. Arribant primer al poble
d’Àger, centre d’aquesta vall homònima coneguda per la seva antiga història i
pel gran nombre d’aficionats al parapent que volen pel seu cel, vam enfilar una
pista que ens va dur fins als peus de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca,
espectacular mirador i fantàstica mostra del patrimoni cultural del Montsec. Sigui com sigui, nosaltres vam trescar fins als peus de la muralla de pedra
i, tot aprofitant una de les poques febleses d’aquesta imponent paret, vam fer
cap al punt més àlgid de la serra, el cim de Sant Alís (1676m). Aquest camí de
pujada, conegut com la canal de l’Embut, és una via espectacular i vertiginosa
que remunta verticalment el gran tallat, equipada fa poc amb unes cadenes que
en faciliten la pujada. El descens el férem, després de recórrer un bon tros de
carena, per la canal de la Xurulla, més oriental, per tal de tornar, després de
refer el camí, al punt 34 de sortida. I d’allà, com sempre, tornada amb cotxe cap a la Conca, a seguir amb el dia a dia. Tot plegat ha fet d’aquest parell de dies una fantàstica oportunitat per a nosaltres de descobrir l’aventura del piragüisme i la bellesa solitària del Montsec, dues coses que desconeixíem en gran mesura. A més, ha sigut una altra ocasió per fer el que més ens agrada: estimar la natura, desconnectar del soroll mundà i fer esport amb un grup de jovent apassionat. Sent aquesta l’última sortida del trimestre, que donarà pas ja a les rutes d’estiu, des de l’entitat sols ens queda desitjar-vos a tots unes fructíferes vacances. Que pugueu gaudir tots d’un estiu ple de natura amb amor, respecte i seny. Bona muntanya!
Aquesta acampada podríem considerar que va anar força bé tot i que a causa
dels exàmens i els compromisos dels socis hi van assistir poques persones. Amb
un total de 7 membres vam sortir, amb cotxe ja que plovia, a les 7:00 de la
tarda dels maristes. I ens vam dirigir al prat on vam organitzar una mica la
caseta on ens trobàvem i vam fer el sopar. Després de fer el sopar vam començat tot un seguit d’activitats, tant educatives com exclusivament lucratives fins ben entrada a la nit. De bon matí vam esmorzar i després d’arreplegar-ho tot vam torbar cap Igualada tot deixant la sortida per finalitzada.
Excursió al
Montseny. Les Agudes i Turó de l’Home El diumenge es llevava esplendorós, com si ens convidés a sortir de casa
per gaudir dels aires de primavera, i com molts d’altres, un grup
d’Al-Pi-nistes li vam fer cas. En aquesta ocasió ens dirigíem cap al Montseny,
un massís peculiar i sorprenent en molts aspectes. Després d’un nombre considerable de revolts vam arribar al Pla d’en Mon (a
tan sols 1’5 km del coll de Sant Marçal, per si els serveix de referència), on
vam canviar el cotxe per les cames i, no sense abans haver omplert el pap,
començàrem a caminar. Ens trobàvem sota les Agudes, i el camí que vàrem prendre
es dirigia cap al seu cim. Inicialment aquest discorria entre fagedes ufanoses,
però progressivament guanyava altura, i el sauló deixava pas a un terreny cada
cop més rocós. Era l’inici de la cresta dels Castellets, una cresta rocosa i espectacular
que mena directament al cim. Durant la grimpada les vistes dels Pirineus
orientals, de la plana de Vic, de les Guilleries, fins i tot de Montserrat…,
eren certament formidables. A més, si miràvem al terra, un espectacle vegetal
s’estenia davant nostre. Varies espècies del gènere Saxífraga, el Narcissus poeticus, o la Tulipa
sylvestris ssp australis, entre moltes d’altres transformaven les zones rocoses
en petits oasis de color. Així que sense adonar-nos-en ja érem al cim de les
Agudes (1706 m), des d’on un planer camí ens portà en pocs minuts fins al cim
més emblemàtic i més concorregut del massís, el Turo de l’Home, també amb 1706
m. Ara tant sols faltava retornar cap al punt d’inici, i per fer-ho decidírem
descendir per la vessant oriental, passant per unes avetoses que juntament amb
les frondoses fagedes i els petits cursos d’aigua que es trobaven aquí i allà,
esdevenien una digna competència als Pirineus. Finalment, desprès de dinar, i
d’haver recorregut amunt i avall camins en abandó, usats fins fa poques dècades
per a l’explotació forestal, arribàvem al cotxe. Per acabar de rematar la jornada, ens vam dirigir, ara amb cotxe, prop del poble de Montseny, on després de força estona de recerca, aconseguírem trobar una zona del riu Tordera plena de gorgs i basses, ideals per a refrescar-se després d’un gran dia d’excursió. Quan el sol que al matí ens despertava ja se n’anava a dormir, nosaltres també tornàvem a casa, satisfets del bon dia passat, fent excursionisme amb companyonia, coneixent el país, i descobrint els encants que ens ofereix la natura.  A causa de la falta de membre a causa dels exàmens i del mal estar del vocal ens veiem obligats a suspendre les vies que havíem de fer. Per contra vam anar a la Tossa a practicar tècniques de muntanya; tot fent ràpels, pujades amb jumps, i teoria. Aquesta petita sortida va durar tot el matí. En aquesta sortida vam assistir-hi 3 membres però va ser valorada molt positivament.
En BTT a la
platja de Sant Salvador Dissabte 16 de maig, a dos quarts de set del matí un grup de sis joves
integrants de l’Al-Pi-Nisme, vam començar a enfilar el camí cap a la platja en
BTT. En total 105 quilòmetres i dotze hores de pedals, rodes, manillars i
cascs. Sortint d’Igualada vam fer camí
cap a Sta. Margarida de Montbui i vam continuar fins a la Llacuna. Un cop allà
vam recuperar una mica de forces esmorzant i vam fer una llarga pujada fins a
agafar el GR-172, que ens va dur, primer fins a St. Miquel de Montagut i, al
cap de catorze quilòmetres, a Santes Creus. Ja feia una bona estona que havíem esmorzat, ens havíem perdut, havíem
tingut problemes mecànics, i ens vam posar a dinar. Vam mirar una mica un mapa
que hi havia en un panell, per saber per on continuar, i vam agafar un tram de
deu quilòmetres de carretera i, després de passar per Vila-Rodona, vam tornar a
agafar un camí que seguia fins a Bràfim i Vilabella. Per carretera vam arribar
fins a Renau, on vam tornar a agafar el GR-172 que ens va dur fins al poble del
Catllar, on vam deixar el GR per anar fins a la Riera de Gaià. Des d’allà vam anar seguint un camí fins a arribar a creuar-nos amb el
GR-92, que ens va portar a la Pobla de Montornès. Tot seguit vam anar fent fins
a arribar a Creixell, i d’aquí vam seguir pedalant, pels diferents pobles del
costat del mar, Roda de Barà, Coma-Ruga i, finalment, el nostre destí, Sant
Salvador, on vam prendre un gelat tot recordant moments del dia i esperant que
es fes l’hora per agafar el tren. En resum: un dia per guardar dins la nostra memòria, perquè la majoria dels que érem allà mai havíem fet tants quilòmetres en un sol dia, i arribar a la platja en BTT, era una proesa que l’entitat feia temps que esperava per dur a terme.
L’Al-pi-nisme Club Esportiu realitza un Raid per la
Conca El passat dia 1 de maig, catorze socis de l’entitat emprenien ben d’hora al
matí un raid per la conca d’Òdena. Aquesta cursa era un joc de rol que es competia en equips; els quals primer
de tot van haver de desxifrat varis codis criptats durant les setmanes
anteriors per poder aconseguir informacions per poder realitzar el raid. Durant el raid els equips havien d’agafar una brúixola i orientar-se per la
comarca tot arribant amb una sèrie de proves, en les quals es posava a prova la
valentia del grup, el saber-se orientar, la resistència, la força i tota una
sèrie d’habilitats. A més a més havien de dominar tècniques d’alpinisme com
l’ús dels cordinos i el davallador. Algunes de les proves destacables que hi van haver foren: Enfilar-se per
una corda de 8 metres d’alçada, baixar un ràpel i a mig ràpel agafar-se a una
corda amb nusos i baixar per aquesta, travessar un munt de barrancs que es
trobaven pel recorregut, rastrejar un terreny ple de pistes per trobar les
següents indicacions del raid… L’activitat ha estat valorada molt positivament pels membres de l’entitat,
ja que va unir molt el grup i va ser una experiència innovadora i dinàmica. Tot i això s’ha de remarcar que a la tarda una forta tempesta va fer que la cursa es convertís amb tota una odissea.
L’Al-pi-nisme
Club Esportiu realitza la seva 2ª ruta de pasqua a la Vall de Madriu Els dies 1,2 i 3 d’Abril l’Al-pi-nisme torna a trescar per les muntanyes
nevades d’Andorra, aquesta vegada, però, per la fantàstica vall de Madriu unes
de les més verges i més maques de tot Andorra i del Pirineu. El primer dia de matinada sortim d’Igualada i ens dirigim al llac
d’Engolasters on deixem el cotxe i comencem la nostra aventura tot començant a
trepitjar neu, caiguda a les últimes hores. El primer dia recorrem tota la vall fins arribar a un meravellós refugi: el
Refugi de l’Illa, el qual està a una alçada privilegiada de 2517m i que per
tant, tenim una vista increïble de la vall i del paisatge que ens acompanya. El dia següent, de matinada, després d’haver aconseguit aigua, tasca
complicada tenint en compte el fred i l’estat d’aquesta, prosseguim la marxa.
Aquesta vegada, amb grampons tot cavalcant per l’espatlla del Montmalús, pic
que realitzarem seguidament. Des del cim només podem apreciar algunes puntes de muntanya, les quals no
estan cobertes pels núvols. Tot i que el paisatge és captivador no ens torbem
massa, ja que el termòmetre marcava -6ºC. Per tant, seguim carenant fins
arribar a la vall del refugi d’Ensegents, en el qual hi passarem la següent
nit. Finalment, el tercer dia baixem fins la carretera d’Encamp i tot agafant un tranquil camí botànic arribem una altra vegada al cotxe, i cap a casa, per descansar i recuperar-nos de les últimes jornades, dures però que ens deixen a la retina tot de paisatges inoblidables , només a l’abast de la gent amb bona forma física i que li agrada la natura. I és que el paisatge hivernal és una mescla entre el paradís i l’infern.
A Andorra a
fer la primera ruta hivernal de pasqua Tot aprofitant els primers dies de les vacances de Setmana Santa, sis
membres de l’Al-pi-nisme Club Esportiu vam realitzar, del dia 27 al 29 de març,
una ruta hivernal. La sortida, que va durar tres dies, ens va portar a Andorra. Començant a
pujar el primer dia des del Serrat per la vall de Sorteny ens va portar fins al
refugi de Coma Obaga. L’endemà al matí abans que sortís el sol ja caminàvem
direcció la collada de Ferreroles, on des d’allà vam emprendre el camí que ens
portaria cap al punt més alt del majestuós pic de l’Estanyó, el segon cim més
alt d’Andorra amb 2915 m d’alçada. Des d’allà vam poder contemplar tota la vall de Sorteny nevada així com un
extens panorama sobre gairebé tot el principat. Un paisatge meravellós, màgic i
encisador. La baixada va ser molt satisfactòria desprès d’haver pogut
contemplar totes aquelles vistes tan impressionants. Per acabar el dia vam
arribar al refugi de Sorteny on hi vam passar la nit i l’endemà amb calma ja
baixàvem cap al poble del Serrat per agafar el cotxe i poder anar a escalar tot
el matí al rocòdrom públic d’Ordino. Hem passat tres dies rodejats de tot allò que més ens agrada, gaudint de la
bellesa, la màgia, la puresa… de la muntanya nevada. Aquesta va ser la primera ruta hivernal programada per aquesta setmana
santa. Aprofitant totes les vacances l’entitat a dut a terme dues rutes
hivernals de tres dies cada una. De cara al segon trimestre de l’any, tenim preparat un gran ventall de sortides per a tots els gustos, des de dies d’escalada, fins a sortides amb BTT, excursions per la conca, raids de supervivència…  L’Al-pi-nisme
BTT visita el Castell de Boixadors El passat diumenge dia 28 de febrer, tot i el fort vent que bufava i la
sensació que el dia seria dur i no acompanyaria gens, l’Al-pi-nisme BTT
emprenia la segona sortida del present any 2010. Aquesta vegada, amb noves
incorporacions a la secció, la qual cosa ens enorgulleix molt i fa
engrandir-nos com a entitat esportiva que som. L’objectiu de la sortida era el Castell de Boixadors, situat en un punt
estratègic al nord de la comarca de l’Anoia, just al límit amb el Solsonès i el
Bages. Per arribar-hi, l’Al-pi-nisme passà primer per Castellfollit del Boix,
on parà a esmorzar després de buscar un bon lloc arrecerat del vent. Al cap de
poca estona, amb les piles carregades, es prosseguí ràpidament per la vall de
la Grevalosa seguint la riera que duu el mateix nom fins al poblet de
Castellar. Un cop a l’altra banda de l’Eix Transversal, i després d’unes
quantes exigents pujades, patint sempre l’omnipresent vent de cara,
l’Al-pi-nisme féu cap al llogarret de Molí de Boixadors, emplaçat als peus del
turó coronat pel castell objectiu de la sortida. A partir d’aquí, “només” calia
cobrir els més de 220 metres de desnivell positiu en poc més de 3km per arribar
a les portes del Castell de Boixadors (848m). La pujada es féu eterna i molt
exigent. No obstant, les ganes d’arribar al capdamunt i gaudir d’unes
magnífiques vistes de l’Alta Anoia podien més i així va ser com l’Al-pi-nisme
arribava als peus de la torre del castell cap a dos quarts de dues de la tarda.
La sortida tingué també un caire més cultural, amb una acuradíssima visita
guiada a les entranyes del castell i a l’església romànica de Sant Pere
adjacent. El conjunt, de gran patrimoni històric i altament recomanable
visitar, data del segle XI, quan formava part de la Marca Hispànica, en temps
de lluites contra les incursions sarraïnes. Entrada la tarda, el vent havia amainat i el sol treia el cap, i l’Al-pi-nisme ja prosseguia la tornada cap a Igualada tot seguint el GR-7, passant per St. Pere Sallavinera i la serra de Rubió. Finalment, acompanyats per una bonica posta de sol, l’Al-pi-nisme entrava a Igualada després de 76 km de recorregut molt dur. Força cansats, però alhora contentíssims d’haver disfrutat d’allò més d’una llarga jornada de BTT i companyonia, els membres de l’Al-pi-nisme ja esperaven amb moltes ganes la propera sortida. Més informació a www.alpinisme.cat  Uns quants
Al-Pi-nistes caminen fins al cim del Puigpedrós (2911m) Diumenge, 6 hores del matí, les discoteques encara són obertes, però un
grup d’Al-Pi-nistes no torna a casa després d’una nit de festa, en una altra
ocasió serà, sinó que carregats amb les motxilles i les raquetes de neu pugen
al cotxe i es dirigeixen cap al nord del País. Concretament el destí és
Merànges, un petit poble de la Cerdanya. Des d’allà surt la pista forestal que
tot fent giragonses entre les muntanyes els apropa una mica més al lloc d’inici
de l’excursió del dia. Arriba un punt però on una cadena i la neu impedeixen el
pas dels vehicles, és hora de començar a caminar. Es troben a 1870 m d’altitud, i prenen un corriol que marxa en direcció
nord, serpentejant pel mig del bosc, i al cap de poca estona i ja amb les
raquetes de neu calçades, arriben al refugi de Malniu (2130 m). No estan sols,
altres excursionistes també han arribat al refugi i es dirigeixen muntanya
amunt, esperant arribar al cim del Puigpedrós. Per tant, nomes els cal seguir
les traces que han deixat a la neu, i mica en mica el bosc esdevé més
esclarissat, i la panoràmica sobre la Cerdanya més espectacular. I és que tot i
el vent, el dia és radiant i la visibilitat excepcional. Pel camí avancen un
grup d’unes deu persones, la indumentària dels quals és objecte d’alguns
comentaris. Aquells individus són el clar exemple de com no es pot anar a la
muntanya: porten també raquetes de neu, però n’hi ha que calcen bambes,
d’altres no duen polaines, i són menys encara els que van equipats amb
pantalons impermeables o jaqueta paravents. Mentrestant els Al-Pi-nistes segueixen amunt. Ja s’observa el cim, i van
traient el nas el massís del Carlit i els Perics, les muntanyes d’Andorra i
fins i tot les del Pallars. L’espectacle és meravellós. Al cap de 3 hores 20
minuts d’iniciar la caminada arriben al cim del Puigperdós (2911m). Tant de bo
es pogués aturar el rellotge i gaudir infinitament de les sensacions que
transmet l’indret. La visibilitat és tant bona que fins i tot albiren la serra
de Collserola, mentre que cap al Nord un univers blanc ho cobreix tot. Fa sol,
però els -6 graus que marca el termòmetre i el vent moderat, fan que després de
menjar quatre ganyips els Al-Pi-nistes comencin a descendir. Ressegueixen la
carena, en direcció a la Portella de Meranges, i des dallà agafen rumb cap al
sud, i ben aviat arriben al refugi lliure J.Folch i Girona (2380m). En aquest
indret de postal i a recer del vent, aprofiten per dinar i descansar una
estona. Han fet una volta circular d’uns 16 km i 1300 metres de desnivell positiu, tècnicament força fàcil, però espectacular com la més difícil de les excursions. Amb la neu les muntanyes es transformen, i les sensacions que transmeten no es poden descriure amb paraules, cal anar-hi i sentir-ho en la pròpia pell. Això si, sempre ben preparats, amb prudència i consciència. Gràcies i fins la pròxima Al-Pi-nistes!
L’Al-pi-nisme
al “Canal del Mejillón” de Montserrat El passat dissabte 30 de gener, l’Al-pi-nisme tenia prevista una excursió
tranquil·leta a la roca de l’elefant a Montserrat, però com que només van
confirmar assistència quatre socis, es va decidir fer quelcom diferent i ideal
per poques persones.
L’Al-Pi-nisme
BTT se’n va al Miramar El passat dissabte dia 23 de gener, l’Al-pi-nisme realitzà la primera de
les sortides del nou any 2010. Ho feia amb moltes ganes de pedalar i amb molta
participació, donant fe de la fortalesa amb què l’entitat esportiva acabà l’any
2009 i emprèn el present. Així doncs, 8 membres de l’Al-pi-nisme BTT van
llevar-se ben d’hora per pedalejar durant més de 5 hores pels camins de les
nostres contrades. Enmig d’una boira omnipresent, l’Al-pi-nisme féu cap a la
Pobla de Claramunt, des d’on emprengué el camí, vorejant els tres Mollons per
sota, que el dugué fins a la bonica masia de Cal Jaume Bruguers, emplaçada just
al costat de les ara ruïnes del Castell de Castellolí. D’allí, i després d’una breu pausa per esmorzar un pa amb tomàquet, els
vuit al-pi-nistes prosseguiren el recorregut tot resseguint els nombrosos
camins que s’amaguen per entremig dels alzinars que configuren aquest immens
massís, amagat darrere els Mollons i invisible des de la Conca d’Òdena. Sort
del mapa… No obstant, després d’unes quantes giragonses, l’Al-pi-nisme ja
albirava les dues antenes que s’alcen el capdamunt del Miramar, objectiu de
l’excursió. La pujada final fou molt exigent, i tot i ser la primera sortida de
l’any, cap al-pi-nista es féu endarrere. Un cop dalt el cim, es pogué observar
una magnífica vista de les muntanyes de Montserrat flotant sobre un mar de
boira, una vasta postal de Piera i Vallbona, i una nova perspectiva de
Capellades jaient sota els peus. Llàstima que la boira no pogué verificar la
certesa del nom de “Mira-mar”… Després de les fotos de rigor, la baixada fou el més divertit. Ràpida,
enfangada i una mica tècnica, l’Al-pi-nisme va baixar en un tres i no res el desnivell
del Miramar (593m). Al cap de poca estona, ja s’havia arribat a casa i tothom
dinava content d’haver passat un matí genial en companyia de tots els amics que
som qui formem part de l’Al-pi-nisme. Per altra banda, des de l’Al-pi-nisme Club Esportiu, agraïm a tots els socis la seva assistència a l’Assemblea General que tingué lloc el passat divendres i animem a les noves incorporacions a participar d’allò més en les sortides que ens presenta aquest any 2010. Així mateix, animem a tothom qui vulgui que s’informi de les nostres activitats i de qui som a través de la nostra web: www.alpinisme.cat o enviant un correu a alpinisme@gmail.com Excursió per
la Plana d’Ancosa (25 d’octubre) El passat diumenge 25 d’octubre, uns quants membres de l’Al-Pi-Nisme Club
Esportiu vam fer una excursioneta per les terres més meridionals de la nostra
comarca, al terme municipal de La Llacuna. Sortint ben d’hora al matí i deixant els cotxes a l’antiga masia de Les
Clotes, vam enfilar camí amunt en direcció al Coll del Corral, porta d’entrada
a la Plana d’Ancosa. Passejant per aquesta extensa i desolada planícia, férem
cap a la gran i parcialment derruïda Casa d’Ancosa, que comparteix parets amb
les restes d’un antic convent de monjos cistercencs. Al cap de poc, sense perdre el camí principal, l’imponent Roure d’Ancosa va
sortir-nos a l’encontre; l’arbre, catalogat com a monumental, fins té la seva
pròpia bassa d’aigua, que s’acumula en una cavitat al mig del seu tronc.
Després d’esmorzar al seus peus, resguardats per centenars d’anys de saviesa,
retrocedírem un xic per agafar el camí que, tot passant per la Font de les
Canals, ens pujà fins al Puig Castellar, un excel·lent mirador dels voltants (i
un dels punts més alts de l’Anoia). Ja de tornada, vam aprofitar per passar per la vora d’unes vinyes d’alçada
(el vi de les quals podia assaborir-se a la fira que ha tingut lloc a LaLlacuna
aquest cap de setmana), autèntica essència de la regió; i també posarem els
peus al diminut poble de Torrebusqueta. En resum, una senzilla i bonica excursió que, junt amb tantes altres sortides, confecciona el calendari d’activitats de l’entitat per a aquests últims mesos de l’any.  Excursió al
Pedraforca (10 d’octubre) Aquest dissabte, l’Al-Pi-nisme
encetava el seu programa d’activitats trimestral, i per començar, ascensió al
Pedraforca. A punta de dia vàrem sortir d’Igualada, i per la carretera ja vam
poder comprovar que no seriem pas els únics en visitar les terres berguedanes.
Centenars de cotxes aparcats al voral de la carretera, amb cares somrients i
cistells nous de trinca a la ma, disposats a emular els protagonistes de
“Caçadors de bolets” i resseguir fins l’últim racó de bosc per trobar algun
rovelló! En fi, tornem al tema que
interessa, perquè nosaltres anàvem al Pedraforca, ja en buscarem un altre dia
de bolets! A l’aparcament, de cotxes tampoc és que n’hi faltessin, però després
de passar pel refugi Lluís Estasen, la tranquil•litat ja era molt més gran. Ens
dirigíem al coll del Verdet, i a mesura que anàvem guanyant altura per un
sender ben fressat, podíem veure cada cop més a prop les altives parets del
Pollegó Superior, alhora que el refugi s’encongia cada cop més. Al cap de no
massa estona ja érem al coll, des d’on ja podíem contemplar unes boniques
vistes del poble de Gòsol, situat just sota el vessant oest del massís. Ara tant sols restava superar un
entretingut tram de grimpada amb unes vistes magnífiques sobre la serra del
Cadí, la Cerdanya, la Gallina Pelada i la serra del Port del Compte entre
d’altres. Durant aquest curt trajecte un simpàtic talpó de tartera ens va
sortir a saludar. Ves a saber si es tractava d’una manifestació contra tots
aquells que envaíem el seu territori natural… I ara si, el cim (2497m), un cim
emblemàtic de Catalunya i un dels mes bells que es puguin contemplar. Un cim
que si pogués parlar estaria orgullós de rebre tants enamorats de la muntanya,
però que alhora exhalaria ràbia i ira contra aquells que el visiten i se’n
creuen els amos i senyors. Contra aquells que no el respecten, contra aquells
que no son capaços de recollir la seva merda, contra aquells que en definitiva
no s’adonen que tots som responsables de la conservació del nostre patrimoni,
de les nostres muntanyes. Foto de grup de rigor i xino-xano
cap a l’Enforcadura, per on la boira corria veloç i a estones ens deixava
contemplar l’espectacle natural que per si mateixa és. La tornada cap al refugi
va ser ràpida i entretinguda, tot lliscant per l’erosionada tartera, i en un
obrir i tancar d’ulls tornàvem a ser al punt de partida. Contents d’haver iniciat el darrer trimestre de l’any d’una forma excel•lent i amb una participació molt notòria, tornàvem capa casa, pensant ja en les següents activitats.
Matinal en
BTT al Mas del Tronc (20 de setembre) El passat diumenge 20 de setembre
un grup de 5 ciclistes de l’Al-Pi-Nisme vam realitzar una sortida matinal al
Mas del Tronc. Vam sortir ben d’hora al matí dels Maristes i ens vam dirigir a
Cups d’Enrich. Vam fer la llarga pujada als molins de vent i en una baixada vam
arribar al refugi del Mas del Tronc. Vam aprofitar per fer una paradeta i una
mica d’esmorzar. Un cop recuperades les forces vam
anar tirant cap a la carretera de les Maioles, que vam creuar i anar baixant
fins a un trencall des d’on vam pujar fins a Ca l’Estruch. Des d’allà vam
continuar fins a l’Espelt i tot seguit vam arribar a Can Masarnau i ja fins a
Igualada, on es va acabar la sortida.  Escalada a la
Tossa i Montserrat (7 i 8 de setembre) Els dies 7 i 8 de setembre es van
realitzar dues jornades d’escalada en el marc de l’entitat. L’endemà, el dimarts 8, es va anar a Montserrat per escalar més plenament. Escalant a la zona del Vermell del Xincarró van obrir-se 4 vies: dos IV, un V+ i un 6a.  Excursió amb
BTT a Montblanc (29 d’agost) El passat dissabte 29 d’agost 5
membres de l’Al-Pi-nisme Club Esportiu ens vam llevar ben d’hora per a les 7 del
matí començar a pedalar en direcció a Montblanc. L’aposta era arriscada, però
mica en mica vam anar fent via, fis a arribar al nostre primer punt de parada,
el Castell de Queralt. Allà vam fer un most i a seguir pedalant per aquesta
Catalunya interior tant desconeguda per molts de nosaltres. El dia acompanyava, i això ens
donava forces per anar superant les successives serres que ens barraven el pas
però que poc a poc anàvem superant. I finalment, a un quart de tres de la tarda
les muralles de Montblanc s’alçaven davant nostre i per una de les seves portes
ens esquitllàvem a l’interior d’aquesta vila emmurallada. Un merescut dinar a la plaça de
l’ajuntament i una breu becaina a l’ombra de les muralles van ser suficients
per carregar piles encetar el camí de tornada cap a Igualada. Durant la tronada
vam passar per pobles com Sarral o Rocafort de Queralt, però no varem fer una
parada considerable fins que no vam ser a Santa Coloma de Queralt. Un cop allà
i ja en terreny més conegut, vam pedalar fins a Bellprat i des d’allà fins a
Sant Martí de Tous, on varem contemplar el desolador aspecte de l’embassament
completament sec. Finalment a tres quarts de nou del vespre arribàvem a Igualada, orgullosos d’haver aconseguit aquest repte, i satisfets per haver contemplat unes panoràmiques increïbles d’unes terres que tenim molt a prop. Amb 130 km a les cames ens n’anàvem cap a casa, rumiant ja la pròxima sortida.
Ruta d’estiu
per la Cerdanya francesa (6 al 9 d’agost) El passat dijous dia 6 d’agost, 5 socis de l’Al-Pi-nisme Club Esportiu es
van llevar de bon matí i van anar cap a Porte Puymorens (França) per tal de
començar una ruta inoblidable de quatre dies per la Cerdanya Francesa. Durant el primer dia de ruta i amb les piles carregades vàrem passar per
l’impressionant estany de Llanós tot fent una aproximació al pic del Carlit
(2921). L’endemà, amb les motxilles de ruta a l’esquena i també de matinada,
aquesta vegada amb el cel ennuvolat, férem el famós cim i ens dirigírem cap als
Perics, els dos gegants emblemàtics que controlen tota la zona de les Bulloses.
Després de travessar el Desert del Carlit plantàrem la tenda sota el Peric
Superior (2810) i ens preparàrem per la tempesta diària que ens feia cada tarda
i cada nit. L’endemà al matí pujàrem al cim per una cresta llarga i fàcil que ens
deixava veure una vista excepcional de la zona: des del Canigó a la Pica
d’Estats i del Pedraforca a les entranyes de França. Després de gaudir de la
vista ens tocà baixar i començar a enfilar una llarga vall glacial per sobre
dels 2000 metres, la qual ens portà, després de travessar un coll, a l’estany
de Llanós una altra vegada (ara des de l’altre extrem). Allí, amb capelines,
plantàrem la tenda i descansàrem un xic per poder agafar amb ànims l’últim dia,
durant el qual hauríem de baixar per una vall de més de 10km. Aquesta sortida culmina les rutes de la temporada d’estiu de l’entitat, la qual es pot valorar com a molt positiva tant per l’afluència de socis com pel nombre d’activitats realitzades. I respecte a la ruta, també la ponderem a l’alça, tant pel paisatge com per les experiències i el recorregut.  Ruta d’estiu
al Valle de Tena (22 al 26 de juliol) El passat dimecres dia 22 de juliol, l’Al-Pi-Nisme Club Esportiu marxava de
matinada en direcció als Pirineus aragonesos més occidentals. El destí, el paisatgístic poblet de Sallent de Gállego, idíl·licament
emplaçat al costat del pantà de Lanuza i porta d’entrada de la Vall de Tena, a
pocs quilòmetres de la frontera francesa. Amb les motxilles a l’esquena,
pals a les mans i amb moltíssimes ganes de caminar i pujar muntanyes, cinc
socis de l’entitat iniciàvem la ruta de cinc dies. De mica en mica, tot
ascendint per la ufanosa i profunda Vall de Tena, es deixava el poble de
Sallent a l’esquena i s’anava guanyant altura. Al cap de poques hores de camí i
havent dinat, s’arribava al “Ibón” (en aragonès, “petit llac del Pirineu
d’origen glacial”) de Respomuso, a 2200 m d’altitud. Tot i el fort vent que
bufava, amb ràfegues de més de 80 km/h, vam poder muntar la tenda, sense patir
massa per la seva integritat. La nit fou força moguda, i és que el vent no
amainava. El matí següent, a les 7.15 h, l’Al-Pi-Nisme ja caminava en direcció al
primer tresmil programat per la ruta, el Balaitús (3145 m). L’ascensió al
tresmil més occidental dels Pirineus es féu per la bretxa Latour, on ens
aproximàrem seguint les petjades sobre una llarga pala de neu dura amb força
pendent. Un cop a la bretxa, s’hagué de superar un pas de IV, i posteriorment
una zona de clavilles fixes a la roca. Amb l’ajuda de corda i arnesos per major
seguretat, s’ascendí fàcilment al capdamunt del pic. El vent continuava sent
fort i omnipresent, i la sensació de fred era força gran. No obstant, les
vistes ho mereixien tot. La baixada es féu per la Gran Diagonal, l’altra via d’accés al pic.
Aquesta, tot i ser considerada més fàcil, és molt més aèria i els passos s’han
de realitzar cautelosament, per perill d’una relliscada fatal. Després d’un bon dinar amb
fogonet ple d’hidrats de carboni, vam continuar el camí en direcció al nord,
fins a arribar als Ibones de la Facha, just al peu del Gran Facha, per fer-hi
nit a dins la tenda. Amb la sortida del sol, l’Al-Pi-Nisme assolia el coll de la Facha, on vam deixar
les motxilles per alleugerir pes en l’ascensió al segon tresmil de la ruta, el
Gran Facha (3005 m). La pujada al pic, tot i ser més fàcil que la del dia
anterior, consta de llargs trams de grimpada per superar un desnivell de prop
de 400 metres. El vent continuava sent el factor dominant, i el sol
brillava esplendorós per poder guaitar els infinits pics escarpats que
s’albiraven. De tornada al coll, s’entrà a França, i sense perdre altura, s’anà
resseguint la falda del Gran Facha fins al port de Marcadau, des d’on es
descendí fins a passar per la vora dels llacs de Bachimaña. Seguint el GR-11,
s’arribà als Ibones Azules, just als peus d’uns imponents Picos del Infierno,
amb la impressionant Marmolera com a protagonista. La tarda d’aquest segon dia
fou de descans total, i què millor per recuperar-se d’una jornada d’alta
muntanya que un bon bany a un estany d’aigua gelada a 2500 m d’altura? Arribats al tercer dia, el cel semblava que s’havia posat d’acord. Ni mica
de vent ni de núvol. Un sol radiant acompanyava els membres de la ruta en
l’ascensió als Picos del Infierno. La grimpada fou força llarga, i en pocs
minuts es van poder coronar els tres cims: l’occidental (3073m), el central
(3082m) i l’oriental (3076m), connectats per la vasta Marmolera, d’un to
blanquinós. Amb tot, l’entitat fa una molt bona valoració d’aquesta ruta al-pi-nística, la qual ha servit per compartir amb els membres de l’entitat uns fantàstics dies respirant alta muntanya, aprenent a conviure tot admirant els millors paisatges del nostre tant estimat Pirineu, i adquirint alhora una major experiència a la muntanya.
Matinal a
Montserrat: Travessa d’Agulles (28 de juny) El passat diumenge 26 de juny una
desena de socis de l’Al-pi-nisme vàrem anar d’excursió a Montserrat, la nostra
gran serra central. Marxant ben d’hora al matí per
tal de no enganxar la calor del migdia, vam deixar els cotxes al coll de Can
Maçana i, tot entrant al massís per la Portella, vam iniciar l’emblemàtica
Travessa d’Agulles. Aquest sender que va d’una punta
a l’altra de la regió més occidental de Montserrat ens va permetre gaudir d’una
caminada tranquil·la, entretinguda i ben fresca a l’ombra de les Agulles. Després d’un bon esmorzar a
l’esguard d’aquests gegants de pedra i a la fi de la travessa, vam emprendre el
camí de tornada tot passant per la Roca Foradada. Amb l’últim cap de setmana de
juny acaben les sortides regulars de l’entitat. Al començar les vacances
estudiantils ens preparem també per la temporada d’estiu, durant la qual es
realitzaran dues rutes de varis dies a les zones de Panticosa i el Carlit
respectivament. Bon estiu a tothom!  Curset d’Alta Muntanya (23 i 24 de maig) L’Al-pi-nisme Club Esportiu s’ha
desplaçat aquest cap de setmana fins a la vall de Ballibierna, als peus del
massís de Maladeta, per realitzar el segon curset d’alpinisme de l’entitat.
Enfocat cap a repassar els conceptes apresos l’any anterior, hem fet tallers de
nusos, d’encordament, de progressió en roca, de progressió i detenció en neu,
de tot tipus d’ancoratges, d’orientació i fins i tot de com muntar una motxilla
ben feta. Al voltant del Refugi de Coronas,
en una preciosa zona de gran puresa i verdor, i amb la fressa del sorollós riu
de fons, hem passat dos dies pràcticament sols aprenent i practicant tècniques
d’alta muntanya per quan les puguem posar en pràctica seriosament. I el temps,
malgrat no ser gens bo, ens ha permès de fer pràcticament totes les activitats
que teníem programades. El curs, conduit per en Xavi
Salom, soci de l’entitat (i sense el qual no l’haguéssim pogut realitzar), ha
esdevingut una experiència clarament positiva per a tots nosaltres, alguns dels
quals tenim pocs coneixements de muntanya degut a l’edat, i ens ha dotat d’una
formació imprescindible que sens dubte ens reduirà el ventall de perills quan
tornem a passejar-nos per les nostres estimades muntanyes. Sols queda seguir programant activitats, agrair de nou al nostre instructor la feina feta i desitjar a tothom unes bones caminades!
El congost de
Mont–Rebei obre les portes a l’Al-Pi-nisme Aquest passat diumenge ens
llevarem ben d’hora amb l’afany de visitar una de les meravelles geològiques i
naturals més emblemàtiques del nostre país, el Congost de Mont – Rebei. Aquest
fa de frontera natural i ara també administrativa, entre Catalunya i Aragó, i
és el resultat de l’erosió que durant mil·lennis ha exercit l’aigua del riu
Noguera Ribagorçana sobre la roca calcària del Montsec. El resultat: un paratge
espectacular, amb parets de més de 500 metres d’altura i en alguns punts una
amplada de només 20 metres. Paratge insòlit ja que encara es manté força verge,
només es travessat per un petit i espectacular camí de ferradura excavat a la
roca. Nosaltres iniciàrem l’excursió
des del petit poble de Corçà, situat al sud del Congost. Des d’allà una
aproximació de menys de dues hores ens dugué fins a l’entrada del mateix, i
tranquil·lament el varem travessar tot gaudint d’unes panoràmiques dignes de
ser contemplades, on la petitesa de l’home davant del poder de la natura és
evident. Petitesa que encara es fa més evident des de l’entrada de la Cova
Colomera, situada uns 50 metres per sobre l’itinerari bàsic. Sense adonar-nos-en, havia arribat l’hora de dinar, però abans d’omplir el pap encara hi va haver temps capbussar-nos a les netes aigües del riu Noguera Ribagorçana , pacient escultor d’aquest paisatge. Aigües que afortunadament enguany discorren amb força cap al sud, cap a l’immens pantà de Canelles. Seguint la direcció assenyalada pel riu, cap al sud també ens dirigírem, i després de desfer els nostres passos arribàvem al punt de partida. Contents d’haver decidit realitzar aquesta senzilla però atractiva excursió.
Practicant
tècniques de supervivència Sabríeu com reaccionar davant d’una situació límit on la supervivència sols
depèn del vostre enginy i la vostra valentia i serenitat? Segurament, en tots
els casos la resposta és negativa. Ens sentim massa embolcallats i protegits
per totes les comoditats que aquesta societat ens proporciona, però a vegades,
i més sovint del que ens pot semblar, les regles del joc poden canviar. Així
doncs ens caldria aprendre, o si més no intentar-ho, algunes nocions bàsiques
de supervivència, i això és precisament el que varem fer una dotzena de
nosaltres els dies 1 i 2 de maig. A les 8:30 i matí i sota una dèbil pluja, empreníem la marxa en direcció a
La Tossa de Montbui, indret on es desenvoluparen la major part de les
activitats. Un cop dalt, un ràpid esmorzar i a la feina! Les disciplines que
practicàrem foren múltiples i variades, heus aquí alguns exemples:
La llista de les activitats realitzades és força més llarga, però tampoc
cal explicar-les totes, que sinó cauríeu en l’avorriment. En resum, dues jornades d’allò més útils i igual o més divertides. Durant
el dia varem aprendre, i durant la nit varem gaudir, de la natura, de les
rialles dels companys, del so de la guitarra, de la llum de les estrelles. Tot
en aquesta Conca d’Òdena que malauradament està canviant, en aquesta Conca
d’Òdena on aviat tot això no serà possible, en aquesta Conca d’Òdena on aviat
tot seran fabriques i carreteres. Diumenge que bé, anirem fins al Congost de Mont-Rebei, un dels indrets més espectaculars del nostre país.
El passat diumenge 19 d’abril del 2009 un grup de quatre al-pi-nistes van
anar a la impressionant muntanya de Montserrat a practicar una mica d’escalada. De fet era la primera vegada que l’Al-pi-nisme anava a escalar en aquesta
serra. La sortida va durar tot un matí i tot i les primeres dificultats en trobar
les vies es pot considerar que va ser tot un èxit. Les vies potser no eren de molta graduació (IV+, V, intent de 6a) però l’important va ser que ens ho passàrem molt bé tot gaudint d’un dia radiant.
Ruta hivernal
a la Vall de Rialb (4, 5 i 6 d’abril) Tot aprofitant els primers dies de les vacances de Setmana Santa, cinc
membres de l’Al-pi-nisme Club Esportiu vam realitzar, del dia 4 al 6 d’abril,
la primera ruta hivernal de l’entitat. La sortida, que va durar tres dies, ens va portar a la Vall de Rialb, dins
el Parc de la Vall de Sorteny (Andorra). Allà vàrem passar dos dies sencers
rodejats d’una ominosa nevada blanca, envoltats de la solitud, la bellesa i la
puresa pròpies de la muntanya en aquesta temporada. Aquesta ruta, pionera dins l’entitat i la primera de les dues que s’han fet
aquesta Setmana Santa, ens ha fet gaudir de tres dies fantàstics en què hem
pogut practicar tècniques d’alpinisme, d’escalada i vies ferrades. A més, els cinc socis hem viscut amb una motxilla a l’esquena, rialles i
molta companyonia el que més ens agrada i que ens ha portat allà: el contacte
amb la natura més verge, amb les muntanyes més colossals, amb l’afició més
nostra. Ànims a tots els que la compartiu, i bon final de temporada d’hivern. Per acabar d’arrodonir la sortida, el tercer i últim dia vàrem
desplaçar-nos en cotxe fins al poble d’Ordino, pocs quilòmetres més avall. Vam
passar el matí fent unes vies ferrades recentment equipades i en molt bon
estat, a tocar del poble, que ens van tornar a l’altura (si bé aquest cop sobre
roca i sense neu de fons). Després d’un bon dinar de restaurant, el rocòdrom públic del poble ens va
acollir, permetent-nos exercitar una miqueta els braços. Presa a presa i paret
amunt, vam suar les últimes gotes abans d’empendre el viatge de tornada, molt
cansats però profundament feliços i satisfets. Malgrat no haver aconseguit el nostre objectiu, la jornada ens deixà un emocionant i satisfactori record, fruit de la iniciació a un excursionisme d’alta muntanya més tècnic que l’entitat ja ha començat a trepitjar.
Posted by admin on Apr 10, 2009 Aquest passat diumenge l’Al-pi-nisme Club Esportiu va realitzar una
excursioneta al pre-pirineu català. Sortint d’Igualada a les 7:30 el grup es va
dirigir cap a les pistes d’esquí de fons de Tuixent on es va començar a
caminar. Deixant endarrere el Pla de l’Arp vam ascendir el nostre objectiu
(Tossa Pelada, 2379) tot pujant pel talla focs i més endavant per camins i
caminets plens de neu només trepitjats per algun animal. Després d’una última
pujadeta feta per la carena coronàvem cim. Un cop allí començàrem a fer
un/reciclatge de tècniques sobre neu, tals com asseguraments, progressió per
glacera, detencions, ràpels… el qual ens va servir per agafar experiència i
bagatge de cara a molt properes sortides més tècniques i complexes.. Quan el sol començava a baixar i el fred començava a imposar-se baixàrem
cap a la vall camí de casa. Aquesta ha estat una de les moltes sortides que ja s’han fet durant aquest
any, no obstant, aquesta ens deixa un especial bon regust de boca ja sigui pel
paisatge fantàstic i nevat que poques vegades tenim el privilegi de contemplar
com també per la possibilitat que hem tingut per aprendre tècniques noves per
poder-nos desplaçar
Matinal a la
Miranda dels Ecos Aquest passat diumenge, una dotzena de membres de l’Al-Pi-nisme ens
trobàvem a les 8 del matí amb el rumb posat en direcció a Can Massana, on
començàvem a caminar tot penetrant en aquest meravellós i alhora imponent
escenari que constitueixen les muntanyes de Montserrat. Deixant enrere el
refugi ”Vicenç Barbé” i després d’una estona tresquejant per estrets corriols,
la Miranda dels Ecos (1223 m) s’alçava sobre els nostres caps. Tant sols calia superar una llosa d’uns 10 metres d’altura equipada amb una
cadena fixa. Poc després, acompanyats per l’ombra dels vulnerables teixos,
assolíem el cim. La panoràmica observada: indescriptible. Dominada per la regió
de les agulles a ponent i pels Pirineus al nord, es com si aquest petit gran país
que és Catalunya ens cabés a les mans. Arribada l’hora d’iniciar el camí de tornada, ens dirigírem cap a
l’espectacular i tècnica canal dels Micos i descendírem a continuació per la
Canal de la llum, que ens deixà al vesant nord. A partir d’aquest punt, ja
seguírem el tradicional camí que retorna cap a Can Massana. Una gran excursió circular força tècnica, per gaudir de l’entorn i la
natura, i observar la seva fragilitat. Fragilitat, petitesa, que nosaltres
també sentim al caminar per aquestes contrades que hom anomena Montserrat. Tant a prop,
tant belles, i tant desconegudes i infravalorades per molts. Amb aquesta ja són diverses les sortides que ha realitzat l’entitat enguany. Des d’excursions en BTT, sortides d’escalada, o excursionetes per la Conca. Agraïm doncs, la participació i implicació mostrada pels socis, que és el que fa possible la conversió de tots aquests projectes en realitat.  Matinal de BTT a St. Pere d’Ardesa El dilluns dia 23 de febrer, aprofitant que era dia de festa per molts
estudiants de la Conca, l’Al-pi-nisme Vam reunir-nos quatre (Albert Buscart, David Montaña, Joan Baliu i Quim
Muntané) a l’Estació Vella a dos quarts de nou, i pels voltants de les nou
remuntàvem l’avinguda Balmes amb les rodes ben inflades i moltes ganes de
pedalar. En una matinal d’aproximadament 4 hores, vam donar una bona volta per
la nostra estimada Conca d’Òdena, tot gaudint d’un fantàstic dia amb vistes
gens menyspreables. El camí ens va dur, a través de Can Masarnau, Ca la Pepa i Ca l’Astruc, cap
a l’ermita de St. Pere d’Ardesa, a prop de Rubió, on vam poder esmorzar amb
tranquil·litat. Amb energies renovades vam pujar caminant al Puig de St. Miquel
(734m), el punt més alt de l’excursió. De nou sobre la bici, vam planejar cap a
Sant Salvador (la Bandera), un fantàstic mirador de la Conca just sobre Pujada
cap a Ca l’Astruc. En resum, va ser una volta plena de pujades i baixades, pistes, camins i
trialeres que ens van fer gaudir del d’una gran sortida molt recomanable, i que
ens ha deixat amb ganes de tornar a agafar la bicicleta d’aquí ben poc! Tan de bo siguem més gent a la pròxima!
El passat dissabte dia 21 de febrer es va realitzar la primera activitat
oficial de l’Al-pi-nisme d’aquest any 2009. Tal i com estava anunciat, vam
sortir a dos quarts de nou d’Igualada i ens vam desplaçar amb cotxe fins a la
Tossa de Montbui. Un cop allà, vam dedicar el matí a fer una mica d’escalada i ràpels. Cal
esmentar que les vies que vam intentar es van fer molt complicades degut al
fred que feia a la cara on estàvem, però sens dubte va ser una experiència
profitosa i divertida. Després d’esmorzar, vam anar cap al solet a baixar una
paret fent ràpel, i més tard vam agafar el cotxe de tornada cap a casa. Malgrat només vam ser tres assistents (Joan Baliu, Roger Casas i Quim
Muntané) ens ho vam passar molt bé i ens va servir per memoritzar i
familiaritzar-nos amb el material i les cordes, per quan (esperem) necessitem
posar-ho en pràctica a la muntanya. L’única taca de la sortida va ser el lamentable espectacle que, després
d’unes quantes setmanes, la Tossa segueix oferint. Arbres tombats i arrels
arrencades són el vestigi de la forta ventada que va assolar la comarca el mes
de |
