Sortida al Matagalls

Ja han començat les activitats amb una bonica pujada al Matagalls pel desconegut camí de Viladrau i amb retorn per Sant Segimon. Els bonics paisatges i les àmplies i nítides panoràmiques que vam poder contemplar des del cim ens van permetre saborejar la caminada i començar amb bon peu el nou any.
Esperem en aquest any que s’enceta poder seguir fent realitat la conjunció entre jovent, esports en la natura, país, cultura i diversió, i esperem poder seguir compartint-ho amb tots vosaltres. I recordeu-ho, l’Al-Pi-nisme som una entitat oberta i acollidora on tothom es benvingut.

Sortida de les Fonts
Passat l’equador del darrer més de l’any vam realitzar una sortida per descobrir i redescobrir algunes de les moltes fonts presents a la Conca d’Òdena. I és que només en la zona compresa entre els nuclis de Vilanova del Camí en vam trobar un total d’onze. Algunes rajaven amb força, com la de Can Bernades, la del Cargol o la de la Noia. D’altres com la de Zuzet, la del Garrimbes o la del Bufó es trobaven engolides per la vegetació, i fins i tot altres restaven totalment seques. Però totes elles son testimonis d’una història i ús del territori, i en definitiva constitueixen un patrimoni cultural de gran valor que tristament corre un gran risc de caure en l’oblit i desaparèixer.

Al-Pi-nisme: matinal al Cogulló.

Aquest passat dissabte l’Al-Pi-nisme va tenir una jornada ben plena, amb una sortida matinal, seguida d’una de nocturna.

Al matí vam realitzar una excursioneta pels bells paisatges dels voltant de Castellfollit del Boix, tot pujant al Cogulló de Can Torra i passant després per l’ermita de santa Cecília i el Pantà de Muntaner. Una volta senzilla, amb bones panoràmiques, i amb un entorn natural singular, enguany afectat pel dèficit hídric dels darrers mesos.

Al vespre arribava l’hora de la segona sortida, més aventurera, ja que anàvem a fer la via ferrada de les Teresines de nit. Ben equipats amb el material pertinent i un bon frontal, un notable grup d’Al-Pi-nistes ens disposàvem a redescobrir aquesta via, escrutats sempre per la lluna i amb un temps d’allò més plàcid. Mica en mica vam anar superant les grapes, cables i cadenes que ens anaven aproximant al sostre de Montserrrat, Sant Geroni, on vam arribar finalment després de superar la xemeneia final sense problemes.  Des del cim es podien divisar tots els pobles i ciutats del pla de Bages i del Vallès, il·luminació que contrastava d’allò més amb la foscor dels espais naturals adjacents. Per sopar però vam descendir una mica, fins a l’ermita de Sant Geroni, on resguardats del vent assaborírem un merescut sopar. El retorn va ser ràpid, per la canal de Sant Geroni, camí fàcil però cada dia més erosionat, i finalment arribàvem al cotxe, punt i final d’aquesta magnífica experiència.

L’Al-Pi-nisme camina pel camí de Ronda:

Begur (Sa Tuna) - Palamós

El dilluns dia 5 de setembre una dotzena d’Al-PI-nistes ens vam trobar de bon matí a l’estació d’autobusos per tal d’iniciar una excursió força diferent de les que estem acostumats.  Recorreríem un dels trams més espectaculars, agrests, i en conseqüència més ben conservats de la costa catalana, el comprés entre el cap de Begur i la localitat de Palamós, alternant trams de       GR-92 amb d’altres de camí de ronda en aquelles zones en que l’esmentat GR s’endinsa vers l’interior.

Després d’un parell d’hores de carretera i havent deixat un dels vehicles a Palamós per tal de disposar-ne al finalitzar l’excursió, ens desplaçarem fins al nucli de Sa Tuna, municipi de Begur, on un cop aparcats la resta de vehicles, començarem a caminar.  Ja d’inici una bona pujada ens faria guanyar altura i ens permetria albirar imponents penya-segats i el cap de Begur amb l’antic edifici del Semàfor a la cúspide, actualment sumit en l’abandó, i on arribàrem en breu. 

Des d’allà un sender aeri  resseguia  els imponents penya-segats amb perspectives vertiginoses sobre el mediterrani,  fins que de cop i volta  desapareixia entre antigues feixes, testimoni de la presència de vinyes a l’antigor, ara ocupades per la brolla mediterrània. Menys mal que desprès de la necessària incursió a una propietat privada, per la porta del darrere, aconseguírem arribar a un terreny mes amable per a la marxa i que ens facilità una ràpida aproximació a Fornells, Aiguablava i les múltiples cales adjacents, de gran bellesa, però pel nostre gust amb massa ciment al seu entorn.

Des d’Aiguablava deixàvem momentàniament la façana litoral per endinsar-nos a l’interior, on ens retrobàvem amb el GR-92 que a través d’una àmplia pista forestal ens conduí fins al nucli de Tamariu, amb una pintoresca façana litoral amb encara les antigues edificacions de pescadors.  Prosseguint amb el camí ens endinsàrem en un tram de costa pràcticament inalterat que amaga dues cales de gran bellesa a les qual només es pot accedir trescant. La primera, Cala Pedrosa amb una edificació tradicional de pescadors que en els mesos estivals serveix de bar-restaurant, això si, a la casolana; i la segona, i d’accés força complex, la Cala el Cau. Cala de còdols, solitària, amb una barraca de pescadors tancada, i l’illa Roja just al davant, en fan un paratge ideal per una bona remullada i un dinar merescut, per reprendre forces abans de continuar la marxa. 

I amb la panxa massa plena, puja que puja, i baixa que baixa, i puja, baixa, puja,.... sempre així, en un constant trencacames de guanyar uns pocs metres i tornar-los a descendir, tot per poder resseguir aquesta escarpada costa, passàvem  ara per la torre de Sant Sebastià, i les badies de Llafranc i Calella de Palafrugell tot combinant terreny salvatge i d’altre de més urbanitzat, fins arribar a la Cala el Golfet, porta d’entrada a la reserva natural de Cap Roig.

La tarda ja era ben entrada i les forces començaven a minvar, de forma que dubtàrem entre fer marrada per l’interior o fer volta per la costa. Finalment la segona opció tot i més llarga va ser l’escollida, devia ser una premonició del que ens esperava, i  efectivament va valdre la pena. Sols posarem un exemple, Cala Estreta. Imagineu-vos dues petites cales de sorra daurada, amb el mar en calma i els pins arribant a ran de mar, el sol caient a l’horitzó i les Illes Formigues i el seu far just al davant; ningú a la vista llevat d’un pescador fent foc a la sorra tot preparant-se el sopar ... Un privilegi poder gaudir d’aquesta meravella de la nostra costa.

Sortint del Cap Roig arribàrem al poblat ibèric del Castell i la homònima platja, des d’on ja es divisava Palamós, el final de la caminada. Abans però encara caldria passar pel nucli i cala de s’Alguer, i per la platja de la Fosca, des d’on pujàrem al Cap Gros, darrera pujada de la jornada.

Eren les 9 tocades quan arribaven al final de l’itinerari, la Badia de Palamós.  Cansats després d’una magnífica però dura jornada, amb 33 km i 1400 m de desnivell positiu a les cames. Una relaxant remullada nocturna i un bon entrepà  eren els ingredients necessaris per arrodonir la jornada i tornar tranquil·lament cap a casa, ara però sobre quatre rodes.

Matinal a Montserrat!

El dia es llevava mandrós i ennuvolat el passat diumenge 31 d’octubre, després d’unes pluges intermitents que havien esquitxat el territori. Desafiants, una colla d’excursionistes sortia d’Igualada amb un mini-bus, direcció al Coll de Can Maçana, als peus de Montserrat. L’activitat, organitzada conjuntament per l’Al-pi-nisme Club Esportiu i l’equipament juvenil La Kaserna, i oberta a tota la ciutat, es tractava de fer una caminada matinal per aquesta serra, tot gaudint de la natura i fent una mica d’exercici.

Amb les motxilles a l’esquena i ben tapats per si de cas, vam encaminar-nos cap a les parts més altes de la muntanya, tot entrant-hi per la Portella. D’allà, seguint la travessa d’Agulles, vam recórrer les canals, corriols i grimpades d’una de les zones més boniques i solitàries de Montserrat. La densa boira donava al massís un aspecte ben diferent i curiós, mentre ens deixava anar algunes gotetes a estones. Ja cap a la zona dels Frares Encantats, el cel va canviar de cara i, alhora que la boira s’alçava, el sol va començar a brillar i a escalfar-nos mentre contemplàvem des d’un bon mirador primer dos cabirols salvatges, i després una fantàstica panoràmica de la catalana serra, enterenyinada encara per la boira i la humitat.
Ja al Coll d’Agulles, vam agafar el camí més planer que, passant per la Font de l’Esllavissada, ens portà a Coll de Porc, des d’on vam començar a baixar de tornada a Can Maçana, aquest cop per sota de les impressionants parets dels Frares i les Agulles.

Malgrat la poca assistència de jovent que no fós de l’entitat (potser per vergonya, per desconeixement, per mandra o, en el pijtor dels casos, perquè la majoria de joves d’avui dia no valora l’excursionisme com a l’activitat esportiva, contemplativa, social i enriquidora que és), els que hi vam anar gaudírem d’un matí ben bonic i sorprenent; com sempre que anem a Montserrat, vam tornar-ne ben satifets.

Des de l’Al-pi-nisme Club Esportiu volem agrair el suport de la Kaserna; amb aquestes col·laboracions, i conjuntament amb la resta d’entitats excursionistes de la ciutat, seguirem potenciant els esports en la natura entre el jovent de la comarca.

A la Pica d'Estats

El passat divendres 24 de setembre una desena d’Al-Pi-nistes ens vàrem trobar a l’estació d’autobusos, preparats per dirigir-nos cap al sector nord occidental del país i tractar de pujar al seu sostre, la Pica d’Estats (3143m). Ja de nit remuntàvem la vall ferrera amb els autos, deixàvem enrere el poblet d’Àreu i enfilàvem la llarga pista que mena fins al les proximitats del refugi de la Vall Ferrera,  indret on els cotxes van quedar aparcats.

Cota 1800, onze de la nit, i lluna plena brillant al firmament, era l’escenari sota el qual iniciàvem la marxa. Aviat vam superar el refugi, i també aviat la lluna va ser coberta pels núvols, i petites espurnes començaven a caure sobre nosaltres: nevava.

Sota la nevada cada cop més intensa, i amb un fred força viu, vam anar guanyant altura per contemplar així la progressiva transformació del paisatge, alhora que per sorpresa nostra toparem amb un petit gatet perdut al mig del camí. Devia voler pujar a la pica també, doncs apa, el vam recollir i amunt!

Finalment assolirem l’estany d’Estats, 2500 m, on plantàrem les tendes sobre el feble mantell de neu que s’estenia sota els nostres peus, menjàrem quatre ganyips i ens refugiarem dins el caliu dels sacs tot esperant l’anunciada millora del temps per l’endemà.

Però de millora res, el picar de la neu sobre la tenda va acompanyar-nos tota la nit, i en llevar-nos el gruix havia augmentat de forma considerable. No feia doncs un dia radiant, però com que la visibilitat era prou bona i estàvem a recer del vent, ben abrigats començarem a pujar en direcció al Port de Sotllo (2900m). Tal i com era d’esperar, el gruix de neu augmentava alhora que guanyàvem altura, ja hi havia més d’un pam. Arribats al port i exposats al vesant nord, la plàcida nevada deixà lloc a un fort temporal de vent, fred i torb, ambient de rigorós hivern que no ens deixava alternativa. Seguir endavant hagués estat una temeritat, amb el temps no cal jugar-hi, i cal pensar que les muntanyes sempre estaran al mateix lloc, esperant-nos. Per tant, fotografia de rigor i mitja volta.

Avall que fa baixada, a desfer el llarg camí que quedava fins al refugi, que assolíem al migdia, on després de lliurar el gat perdut als propietaris, vam poder comentar la jugada mentre un bon plat de pasta i arròs “made in Al-Pi-nisme” ens feia recuperar l’energia perduda. Xerrant i rient els plats es van anar buidant, satisfets d’haver pogut contemplar el canvi de vestit de les nostres estimades muntanyes, tot i no haver pogut arribat al cim.

I arribats en aquest punt, el relat s’acaba, tal i com va fer-ho l’excursió. Només donar les gràcies a tots els protagonistes per fer-la possible, i permetre un cop més, seguir acumulant vivències i experiències amb l’Al-Pi-nisme Club Esportiu. Si teniu algun dubte no dubteu en consultar-lo a l’Alpini Pujamuntanyes a través del Facebook, o consultar la web www.alpinsime .cat.

Excursió al Montseny

El diumenge es llevava esplendorós, com si ens convidés a sortir de casa per gaudir dels aires de primavera, i com molts d’altres, un grup d’Al-Pi-nistes li vam fer cas. En aquesta ocasió ens dirigíem cap al Montseny, un massís peculiar i sorprenent en molts aspectes.

Després d’un nombre considerable de revolts vam arribar al Pla d’en Mon (a tan sols 1’5 km del coll de Sant Marçal, per si els serveix de referència), on vam canviar el cotxe per les cames i, no sense abans haver omplert el pap, començàrem a caminar. Ens trobàvem sota les Agudes, i el camí que vàrem prendre es dirigia cap al seu cim. Inicialment aquest discorria entre fagedes ufanoses, però progressivament guanyava altura, i el sauló deixava pas a un terreny cada cop més rocós.

Era l’inici de la cresta dels Castellets, una cresta rocosa i espectacular que mena directament al cim. Durant la grimpada les vistes dels Pirineus orientals, de la plana de Vic, de les Guilleries, fins i tot de Montserrat…, eren certament formidables. A més, si miràvem al terra, un espectacle vegetal s’estenia davant nostre.

Plana d'Ancosa

El passat diumenge 25 d’octubre, uns quants membres de l’Al-Pi-Nisme Club Esportiu vam fer una excursioneta per les terres més meridionals de la nostra comarca, al terme municipal de La Llacuna.

Sortint ben d’hora al matí i deixant els cotxes a l’antiga masia de Les Clotes, vam enfilar camí amunt en direcció al Coll del Corral, porta d’entrada a la Plana d’Ancosa. Passejant per aquesta extensa i desolada planícia, férem cap a la gran i parcialment derruïda Casa d’Ancosa, que comparteix parets amb les restes d’un antic convent de monjos cistercencs.

Al cap de poc, sense perdre el camí principal, l’imponent Roure d’Ancosa va sortir-nos a l’encontre; l’arbre, catalogat com a monumental, fins té la seva pròpia bassa d’aigua, que s’acumula en una cavitat al mig del seu tronc.

Després d’esmorzar al seus peus, resguardats per centenars d’anys de saviesa, retrocedírem un xic per agafar el camí que, tot passant per la Font de les Canals, ens pujà fins al Puig Castellar, un excel·lent mirador dels voltants (i un dels punts més alts de l’Anoia).

Ja de tornada, vam aprofitar per passar per la vora d’unes vinyes d’alçada (el vi de les quals podia assaborir-se a la fira que ha tingut lloc a LaLlacuna aquest cap de setmana), autèntica essència de la regió; i també posarem els peus al diminut poble de Torrebusqueta.

En resum, una senzilla i bonica excursió que, junt amb tantes altres sortides, confecciona el calendari d’activitats de l’entitat per a aquests últims mesos de l’any.

Excursió al Pedraforca:

Aquest dissabte, l’Al-Pi-nisme encetava el seu programa d’activitats trimestral, i per començar, ascensió al Pedraforca. A punta de dia vàrem sortir d’Igualada, i per la carretera ja vam poder comprovar que no seriem pas els únics en visitar les terres berguedanes. Centenars de cotxes aparcats al voral de la carretera, amb cares somrients i cistells nous de trinca a la ma, disposats a emular els protagonistes de “Caçadors de bolets” i resseguir fins l’últim racó de bosc per trobar algun rovelló!

En fi, tornem al tema que interessa, perquè nosaltres anàvem al Pedraforca, ja en buscarem un altre dia de bolets! A l’aparcament, de cotxes tampoc és que n’hi faltessin, però després de passar pel refugi Lluís Estasen, la tranquil•litat ja era molt més gran. Ens dirigíem al coll del Verdet, i a mesura que anàvem guanyant altura per un sender ben fressat, podíem veure cada cop més a prop les altives parets del Pollegó Superior, alhora que el refugi s’encongia cada cop més. Al cap de no massa estona ja érem al coll, des d’on ja podíem contemplar unes boniques vistes del poble de Gòsol, situat just sota el vessant oest del massís.

Ara tant sols restava superar un entretingut tram de grimpada amb unes vistes magnífiques sobre la serra del Cadí, la Cerdanya, la Gallina Pelada i la serra del Port del Compte entre d’altres. Durant aquest curt trajecte un simpàtic talpó de tartera ens va sortir a saludar. Ves a saber si es tractava d’una manifestació contra tots aquells que envaíem el seu territori natural…

I ara si, el cim (2497m), un cim emblemàtic de Catalunya i un dels mes bells que es puguin contemplar. Un cim que si pogués parlar estaria orgullós de rebre tants enamorats de la muntanya, però que alhora exhalaria ràbia i ira contra aquells que el visiten i se’n creuen els amos i senyors. Contra aquells que no el respecten, contra aquells que no son capaços de recollir la seva merda, contra aquells que en definitiva no s’adonen que tots som responsables de la conservació del nostre patrimoni, de les nostres muntanyes.

Foto de grup de rigor i xino-xano cap a l’Enforcadura, per on la boira corria veloç i a estones ens deixava contemplar l’espectacle natural que per si mateixa és. La tornada cap al refugi va ser ràpida i entretinguda, tot lliscant per l’erosionada tartera, i en un obrir i tancar d’ulls tornàvem a ser al punt de partida.

Contents d’haver iniciat el darrer trimestre de l’any d’una forma excel•lent i amb una participació molt notòria, tornàvem capa casa, pensant ja en les següents activitats.

El passat diumenge 26 de juny una desena de socis de l’Al-pi-nisme vàrem anar d’excursió a Montserrat, la nostra gran serra central.

Marxant ben d’hora al matí per tal de no enganxar la calor del migdia, vam deixar els cotxes al coll de Can Maçana i, tot entrant al massís per la Portella, vam iniciar l’emblemàtica Travessa d’Agulles.

Aquest sender que va d’una punta a l’altra de la regió més occidental de Montserrat ens va permetre gaudir d’una caminada tranquil·la, entretinguda i ben fresca a l’ombra de les Agulles.

Després d’un bon esmorzar a l’esguard d’aquests gegants de pedra i a la fi de la travessa, vam emprendre el camí de tornada tot passant per la Roca Foradada.

Amb l’últim cap de setmana de juny acaben les sortides regulars de l’entitat. Al començar les vacances estudiantils ens preparem també per la temporada d’estiu, durant la qual es realitzaran dues rutes de varis dies a les zones de Panticosa i el Carlit respectivament.

Bon estiu a tothom!

---

Nosaltres iniciàrem l’excursió des del petit poble de Corçà, situat al sud del Congost. Des d’allà una aproximació de menys de dues hores ens dugué fins a l’entrada del mateix, i tranquil·lament el varem travessar tot gaudint d’unes panoràmiques dignes de ser contemplades, on la petitesa de l’home davant del poder de la natura és evident. Petitesa que encara es fa més evident des de l’entrada de la Cova Colomera, situada uns 50 metres per sobre l’itinerari bàsic.

Sense adonar-nos-en, havia arribat l’hora de dinar, però abans d’omplir el pap encara hi va haver temps capbussar-nos a les netes aigües del riu Noguera Ribagorçana , pacient escultor d’aquest paisatge. Aigües que afortunadament enguany discorren amb força cap al sud, cap a l’immens pantà de Canelles. Seguint la direcció assenyalada pel riu, cap al sud també ens dirigírem, i després de desfer els nostres passos arribàvem al punt de partida. Contents d’haver decidit realitzar aquesta senzilla però atractiva excursió.

Matinal als Ecos

Aquest passat diumenge, una dotzena de membres de l’Al-Pi-nisme ens trobàvem a les 8 del matí amb el rumb posat en direcció a Can Massana, on començàvem a caminar tot penetrant en aquest meravellós i alhora imponent escenari que constitueixen les muntanyes de Montserrat. Deixant enrere el refugi ”Vicenç Barbé” i després d’una estona tresquejant per estrets corriols, la Miranda dels Ecos (1223 m) s’alçava sobre els nostres caps.

Tant sols calia superar una llosa d’uns 10 metres d’altura equipada amb una cadena fixa. Poc després, acompanyats per l’ombra dels vulnerables teixos, assolíem el cim. La panoràmica observada: indescriptible. Dominada per la regió de les agulles a ponent i pels Pirineus al nord, es com si aquest petit gran país que és Catalunya ens cabés a les mans.

Arribada l’hora d’iniciar el camí de tornada, ens dirigírem cap a l’espectacular i tècnica canal dels Micos i descendírem a continuació per la Canal de la llum, que ens deixà al vesant nord. A partir d’aquest punt, ja seguírem el tradicional camí que retorna cap a Can Massana.

Una gran excursió circular força tècnica, per gaudir de l’entorn i la natura, i observar la seva fragilitat. Fragilitat, petitesa, que nosaltres també sentim al caminar per aquestes contrades que hom anomena Montserrat. Tant a prop, tant belles, i tant desconegudes i infravalorades per molts.

Amb aquesta ja són diverses les sortides que ha realitzat l’entitat enguany. Des d’excursions en BTT, sortides d’escalada, o excursionetes per la Conca. Agraïm doncs, la participació i implicació mostrada pels socis, que és el que fa possible la conversió de tots aquests projectes en realitat.