L’Al-Pi-nisme a la Canal del Cristall

Aprofitant el dia assolellat un petit grup d’Al-Pi-nsites es va desplaçar ben d’hora al matí fins a Josa de Cadi, petit poble situat als peus de la mateixa serra, i des d’on comencen un seguit d’excursions que menen a les nombroses canals que ofereix el vessant nord de la serra. La canal escollida, i per tal de començar a iniciar-nos en la disciplina, fou la canal del Cristall.

L’accés fins a la base fou senzill, i un cop havent superat el primer ressalt d’entrada a la canal, un xic glaçat i amb molt poca neu, la resta de l’ascensió a la canal fou d’allò més tranquil·la i fins i tot relaxant, tot envoltats de parets blanques i neu voleiant amb un suau vent. La sortida de la canal és el punt on la inclinació s’accentua més i on els grampons i piolet fan més feina, però son sols uns pocs metres després dels quals ja s’arriba al cim i es divisa la vessant sud, de contorn d’allò més suau, en contraposició amb la feréstega vessant nord.

Un petit most i retorn pel mateix camí en un ràpid i divertit descens. En poca estona ja tornàvem a ser al cotxe, i per la nostra sorpresa i  amb molta satisfacció, havent acabat tant d’hora amb la sortida podíem gaudir d’un bon dinar altre cop a casa. 

Segona ruta hivernal

La segona ruta va ser el passat dia 21 i 22 d’Abril a les boniques muntanyes andorranes, a La Cabana Sorda. L’activitat va ser una iniciació a les rutes hivernals i apte per a tothom.

Varem trobar molt poqueta neu, cosa que no ens esperàvem, però tot i així va ser suficient per practicar tècniques d’alta muntanya, fer alguna pala i arribar a un cim amb grampons.

El parell de dies fora ens van deixar bon gust de boca i amb ganes de tornar. Va ser un bon començament de 3r trimestre.

Primera ruta hivernal

El passat 17 d’abril, tot aprofitant les vacances de setmana santa, un grup de joves de l’Al-pi-nisme Club Esportiu ens dirigíem cap a Andorra a passar uns dies a la muntanya per fer allò que més ens agrada.

Vam arribar força d’hora i ja ens vam posar a caminar. El primer dia vam deixar el cotxe al Pont de la Bona Vida, al principi de la Vall d’Incla. Des d’allà ens vam dirigir cap al Refugi lliure de Juclar a 2300m. on vàrem passar la nit.

L’endemà era el dia fort. Ben d’hora al matí, quan encara era fosc  ens vam posar a caminar. Vam rodejar els llacs gelats que hi havien al costat del refugi i ens vam dirigir cap al coll de l’Alba. Al passar pel coll, vam rodejar el pic de Noé per encarar l’ascensió al pic d’Escobes. Aquest pic va ser força tècnic, ja que vam haver d’escalar, combinant en roca, gel i neu. A mig matí fèiem el cim, on vam poder gaudir d’unes vistes magnifiques de tot Andorra i el Pirineu francès nevat.

Desprès de descansar una estona vam començar a baixar el pic per rodejar-lo i continuar el nostre camí, tot passant per unes plaques enormes de neu al circ de Siscaró, vam arribar al Pic del Siscarró, on des d’allà vam poder veure tot el trajecte que havien fet durant el dia. Desprès de descansar una estona, i sota el fort sol que queia, ens vam carregar motxilles a l’esquena  i ens vam dirigir cap al Refugi del Siscaró. Allà hi vam passar la nit.

L’endemà al matí vam caminar una estona i de seguida vam trobar el cotxe. Desprès vam anar al rocòdrom lliure de Canillo, ens vam passar tot el matí escalant! Vam poder gaudir de tres dies fantàstics per terres Andorranes, un temps genial, i una companyia immillorable.

Desprès d’una pila de quilòmetres amb cotxe, vàrem arribar a les pistes d’esquí de Vallter 2000, lloc on vam començar a caminar amb l’ajuda de grampons, ja que el camí estava ple de neu i gel. Seguint el GR vam arribar de seguida al refugi de Vallter i des d’allà vam continuar el camí direcció el coll de la Marrana.

Desprès de fer una pausa i un petit mos al coll de la Marrana, ja empreníem el camí per arribar al punt més alt del Pic de Bastiments (2881m), també conegut com el Pic del gegant. És el pic més oriental dels Pirineus que assoleix els 2800 metres; més enllà ja no hi ha cap cim que superi aquesta cota. Doncs dit i fet, al cap de poca estona ja podíem gaudir de les magnifiques vistes que ens oferia estar a aquella alçada. Dalt del Bastiments gràcies al bon dia que feia vam poder esmorzar sense cap problema.

Al cap d’una estona ens vam tornar a carregar les motxilles a l’esquena i  ens vam posar a caminar cap al pic del costat.  Vam arribar de seguida al Pic de Freser (2834m) on des d’allà vam seguir la carena per poder arribar al Pic de l’Infern (2869m). Altre cop vam poder  gaudir d’unes magnifiques vistes de tots els Pirineus nevats. Un  dels moments més màgics de la muntanya.

Per tornar cap al cotxe, vam passar per un altre camí. Vam baixar per una canal un pèl complicada, degut al fort pendent però que la vam poder superar sense cap problema i desprès de caminar una bona estona arribàvem al coll de la Marrana, on només ens calia desfer el camí que havíem passat unes hores abans per arribar fins al cotxe.

Primera sortida de l’any realitzada amb molt d’èxit. Per això us convidem a acompanyar-nos a la resta de sortides que farem durant l’any. Aquest trimestre el comencem fort, ja que tenim el calendari ple d’activitats diverses, des de sortides amb BTT,a destacar la sortida fins a Olivella, excursions de tots nivells per la Mola de Colldejou, al Puigmal, vies ferrades, tallers d’escalada, raids i moltes activitats més! Per a qualsevol cosa no dubteu a enviar-nos un correu a  alpinisme@gmail.com o a visitar la nostra web www.alipinisme.cat i el nostre facebook.

Us esperem amb el braços oberts!

A principis d’Agost l’Al-pi-nisme Club Esportiu començà una fantàstica ruta tot vorejant l’Aneto.

Tot i que la ruta només durà 5 dies, els membres integrants de la sortida aprofitaren cada moment i gaudiren d’experiències úniques per les muntanyes més altres d’Espanya.

La ruta va iniciar-se al Pont de Salenques, molt a prop de la cara sud del Túnel de Viella. Allí agafàrem vall enllà i férem el Mulleres (3013) que tot i no ser un gran cim ni tampoc molt conegut per la seva dificultat, ens donà una magnífica panoràmica de tot el massís Aneto-Maladeta. Un cop allí vam aprofitar per fer el cim de Salenques, tot un clàssic de la zona, just abans de baixar cap a “Aigualluts”.

La ruta continuar direcció a Benasque fins que en el pla de Senarta ens desviàrem cap a la vall del Vallibierna fins arribar el refugi del Corones, una de les zones de partida per fer l’Aneto, tot i que no és la més coneguda.

Passant tant a prop del colós cim vam aprofitar per fer-lo cara sud, una zona solitària i agresta, com a mínim fins que arribes al coll de Corones. Després de culminar aquest cim ja només ens quedava acabar de fer la volta al massís tot baixant per la Vall d’Angullós fins el cotxe una altre vegada.

La segona ruta va ser per la Vall d’Ordesa i Mont Perdut.

Sortint ben d’hora al matí amb el cotxe bastant carregat vam viatjar fins a la Vall d’Ordesa, deixant el cotxe a mig camí de Bujaruelo.  Vam  començar la ruta en direcció al refugi de Gòriz tot passant per la senda de los Cazadores.

El tercer dia de ruta, vam continuar el nostre rumb direcció la Brecha de Roldán, en que vam haver de passar per unes cadenes. A la bretxa vam aprofitar per fer  el pic  Taillón, un cim  sense cap mena de dificultat, i per acabar l’etapa vam plantar la tenda una mica més avall del refugi des Sarradets.

Ja per anar tancant la ruta el penúltim dia, ens vam aixecar amb el cel molt tapat. Vam decidir continuar el camí que havíem programat i vam anar a fer una visita a les portes de Gavernie, per veure el magnífic circ. Un cop vist, vam prosseguir el nostre rumb direcció al refugi de Les Gabiétous, situat als peus del Port de Bujaruelo.

El diumenge, desprès de fer un bon esmorzar vam anar direcció a Bujaruelo directament fins arribar al port, i seguidament seguint un GR fins arribar al cotxe.

Ja camí cap a casa vam decidir acabar la ruta fent un bon dinar en un restaurant.

Ja són moltes rutes les què porta l’entitat, però tot i així l’ambient jove i renovador que es respira fa que es prevegi un gran futur per aquesta entitat.

Salut i muntanya.

Ruta hivernal a la Vall de Madriu:

Els dies 1,2 i 3 d’Abril l’Al-pi-nisme torna a trescar per les muntanyes nevades d’Andorra, aquesta vegada, però, per la fantàstica vall de Madriu unes de les més verges i més maques de tot Andorra i del Pirineu.

El primer dia de matinada sortim d’Igualada i ens dirigim al llac d’Engolasters on deixem el cotxe i comencem la nostra aventura tot començant a trepitjar neu, caiguda a les últimes hores.

El primer dia recorrem tota la vall fins arribar a un meravellós refugi: el Refugi de l’Illa, el qual està a una alçada privilegiada de 2517m i que per tant, tenim una vista increïble de la vall i del paisatge que ens acompanya.

El dia següent, de matinada, després d’haver aconseguit aigua, tasca complicada tenint en compte el fred i l’estat d’aquesta, prosseguim la marxa. Aquesta vegada, amb grampons tot cavalcant per l’espatlla del Montmalús, pic que realitzarem seguidament.

Des del cim només podem apreciar algunes puntes de muntanya, les quals no estan cobertes pels núvols. Tot i que el paisatge és captivador no ens torbem massa, ja que el termòmetre marcava -6ºC. Per tant, seguim carenant fins arribar a la vall del refugi d’Ensegents, en el qual hi passarem la següent nit.

Finalment, el tercer dia baixem fins la carretera d’Encamp i tot agafant un tranquil camí botànic arribem una altra vegada al cotxe, i cap a casa, per descansar i recuperar-nos de les últimes jornades, dures però que ens deixen a la retina tot de paisatges inoblidables , només a l’abast de la gent amb bona forma física i que li agrada la natura. I és que el paisatge hivernal és una mescla entre el paradís i l’infern.

Tot aprofitant els primers dies de les vacances de Setmana Santa, sis membres de l’Al-pi-nisme Club Esportiu vam realitzar, del dia 27 al 29 de març, una ruta hivernal.

La sortida, que va durar tres dies, ens va portar a Andorra. Començant a pujar el primer dia des del Serrat per la vall de Sorteny ens va portar fins al refugi de Coma Obaga. L’endemà al matí abans que sortís el sol ja caminàvem direcció la collada de Ferreroles, on des d’allà vam emprendre el camí que ens portaria cap al punt més alt del majestuós pic de l’Estanyó, el segon cim més alt d’Andorra amb 2915 m d’alçada.

Des d’allà vam poder contemplar tota la vall de Sorteny nevada així com un extens panorama sobre gairebé tot el principat. Un paisatge meravellós, màgic i encisador. La baixada va ser molt satisfactòria desprès d’haver pogut contemplar totes aquelles vistes tan impressionants. Per acabar el dia vam arribar al refugi de Sorteny on hi vam passar la nit i l’endemà amb calma ja baixàvem cap al poble del Serrat per agafar el cotxe i poder anar a escalar tot el matí al rocòdrom públic d’Ordino.

Hem passat tres dies rodejats de tot allò que més ens agrada, gaudint de la bellesa, la màgia, la puresa… de la muntanya nevada.

Aquesta va ser la primera ruta hivernal programada per aquesta setmana santa. Aprofitant totes les vacances l’entitat a dut a terme dues rutes hivernals de tres dies cada una.

De cara al segon trimestre de l’any, tenim preparat un gran ventall de sortides per a tots els gustos, des de dies d’escalada, fins a sortides amb BTT, excursions per la conca, raids de supervivència…

---

Hem fet el cim!

Diumenge, 6 hores del matí, les discoteques encara són obertes, però un grup d’Al-Pi-nistes no torna a casa després d’una nit de festa, en una altra ocasió serà, sinó que carregats amb les motxilles i les raquetes de neu pugen al cotxe i es dirigeixen cap al nord del País. Concretament el destí és Merànges, un petit poble de la Cerdanya. Des d’allà surt la pista forestal que tot fent giragonses entre les muntanyes els apropa una mica més al lloc d’inici de l’excursió del dia. Arriba un punt però on una cadena i la neu impedeixen el pas dels vehicles, és hora de començar a caminar.

Es troben a 1870 m d’altitud, i prenen un corriol que marxa en direcció nord, serpentejant pel mig del bosc, i al cap de poca estona i ja amb les raquetes de neu calçades, arriben al refugi de Malniu (2130 m). No estan sols, altres excursionistes també han arribat al refugi i es dirigeixen muntanya amunt, esperant arribar al cim del Puigpedrós. Per tant, nomes els cal seguir les traces que han deixat a la neu, i mica en mica el bosc esdevé més esclarissat, i la panoràmica sobre la Cerdanya més espectacular. I és que tot i el vent, el dia és radiant i la visibilitat excepcional. Pel camí avancen un grup d’unes deu persones, la indumentària dels quals és objecte d’alguns comentaris. Aquells individus són el clar exemple de com no es pot anar a la muntanya: porten també raquetes de neu, però n’hi ha que calcen bambes, d’altres no duen polaines, i són menys encara els que van equipats amb pantalons impermeables o jaqueta paravents.

Mentrestant els Al-Pi-nistes segueixen amunt. Ja s’observa el cim, i van traient el nas el massís del Carlit i els Perics, les muntanyes d’Andorra i fins i tot les del Pallars. L’espectacle és meravellós. Al cap de 3 hores 20 minuts d’iniciar la caminada arriben al cim del Puigperdós (2911m). Tant de bo es pogués aturar el rellotge i gaudir infinitament de les sensacions que transmet l’indret. La visibilitat és tant bona que fins i tot albiren la serra de Collserola, mentre que cap al Nord un univers blanc ho cobreix tot. Fa sol, però els -6 graus que marca el termòmetre i el vent moderat, fan que després de menjar quatre ganyips els Al-Pi-nistes comencin a descendir. Ressegueixen la carena, en direcció a la Portella de Meranges, i des dallà agafen rumb cap al sud, i ben aviat arriben al refugi lliure J.Folch i Girona (2380m). En aquest indret de postal i a recer del vent, aprofiten per dinar i descansar una estona.
Amb la panxa ben plena, ja tenen forces per seguir el camí que, paral·lelament al Riu Duran, va perdent altura, s’endinsa entre els boscos, i arriba finalment al Pla de Campllong, no sense abans obsequiar-los amb unes curioses imatges d’unes cascades de glaç. Ja només els resta seguir durant uns pocs quilòmetres la pista forestal per on hores abans han passat amb el vehicle, i tot pujant suaument, corba va i corba bé, cansats però molt satisfets, arriben al cotxe.

Han fet una volta circular d’uns 16 km i 1300 metres de desnivell positiu, tècnicament força fàcil, però espectacular com la més difícil de les excursions. Amb la neu les muntanyes es transformen, i les sensacions que transmeten no es poden descriure amb paraules, cal anar-hi i sentir-ho en la pròpia pell. Això si, sempre ben preparats, amb prudència i consciència. Gràcies i fins la pròxima Al-Pi-nistes!

Ruta pel sud de França

El passat dijous dia 6 d’agost, 5 socis de l’Al-Pi-nisme Club Esportiu es van llevar de bon matí i van anar cap a Porte Puymorens (França) per tal de començar una ruta inoblidable de quatre dies per la Cerdanya Francesa.

Durant el primer dia de ruta i amb les piles carregades vàrem passar per l’impressionant estany de Llanós tot fent una aproximació al pic del Carlit (2921).

L’endemà, amb les motxilles de ruta a l’esquena i també de matinada, aquesta vegada amb el cel ennuvolat, férem el famós cim i ens dirigírem cap als Perics, els dos gegants emblemàtics que controlen tota la zona de les Bulloses. Després de travessar el Desert del Carlit plantàrem la tenda sota el Peric Superior (2810) i ens preparàrem per la tempesta diària que ens feia cada tarda i cada nit.

L’endemà al matí pujàrem al cim per una cresta llarga i fàcil que ens deixava veure una vista excepcional de la zona: des del Canigó a la Pica d’Estats i del Pedraforca a les entranyes de França. Després de gaudir de la vista ens tocà baixar i començar a enfilar una llarga vall glacial per sobre dels 2000 metres, la qual ens portà, després de travessar un coll, a l’estany de Llanós una altra vegada (ara des de l’altre extrem). Allí, amb capelines, plantàrem la tenda i descansàrem un xic per poder agafar amb ànims l’últim dia, durant el qual hauríem de baixar per una vall de més de 10km.
Aquesta darrera jornada va començar com tota la nit, amb pluja intensa, no obstant ens posàrem en ruta i després de passar pel refugi de Besines arribàrem a la tarda a l’Hospitalet de l’Andorra.

Aquesta sortida culmina les rutes de la temporada d’estiu de l’entitat, la qual es pot valorar com a molt positiva tant per l’afluència de socis com pel nombre d’activitats realitzades. I respecte a la ruta, també la ponderem a l’alça, tant pel paisatge com per les experiències i el recorregut.

Ruta al Valle de Terna

El passat dimecres dia 22 de juliol, l’Al-Pi-Nisme Club Esportiu marxava de matinada en direcció als Pirineus aragonesos més occidentals.

El destí, el paisatgístic poblet de Sallent de Gállego, idíl·licament emplaçat al costat del pantà de Lanuza i porta d’entrada de la Vall de Tena, a pocs quilòmetres de la frontera francesa.

Amb les motxilles a l’esquena, pals a les mans i amb moltíssimes ganes de caminar i pujar muntanyes, cinc socis de l’entitat iniciàvem la ruta de cinc dies. De mica en mica, tot ascendint per la ufanosa i profunda Vall de Tena, es deixava el poble de Sallent a l’esquena i s’anava guanyant altura. Al cap de poques hores de camí i havent dinat, s’arribava al “Ibón” (en aragonès, “petit llac del Pirineu d’origen glacial”) de Respomuso, a 2200 m d’altitud. Tot i el fort vent que bufava, amb ràfegues de més de 80 km/h, vam poder muntar la tenda, sense patir massa per la seva integritat. La nit fou força moguda, i és que el vent no amainava.

El matí següent, a les 7.15 h, l’Al-Pi-Nisme ja caminava en direcció al primer tresmil programat per la ruta, el Balaitús (3145 m). L’ascensió al tresmil més occidental dels Pirineus es féu per la bretxa Latour, on ens aproximàrem seguint les petjades sobre una llarga pala de neu dura amb força pendent. Un cop a la bretxa, s’hagué de superar un pas de IV, i posteriorment una zona de clavilles fixes a la roca. Amb l’ajuda de corda i arnesos per major seguretat, s’ascendí fàcilment al capdamunt del pic. El vent continuava sent fort i omnipresent, i la sensació de fred era força gran. No obstant, les vistes ho mereixien tot.

La baixada es féu per la Gran Diagonal, l’altra via d’accés al pic. Aquesta, tot i ser considerada més fàcil, és molt més aèria i els passos s’han de realitzar cautelosament, per perill d’una relliscada fatal.

Després d’un bon dinar amb fogonet ple d’hidrats de carboni, vam continuar el camí en direcció al nord, fins a arribar als Ibones de la Facha, just al peu del Gran Facha, per fer-hi nit a dins la tenda.

Amb la sortida del sol, l’Al-Pi-Nisme assolia el coll de la Facha, on vam deixar les motxilles per alleugerir pes en l’ascensió al segon tresmil de la ruta, el Gran Facha (3005 m). La pujada al pic, tot i ser més fàcil que la del dia anterior, consta de llargs trams de grimpada per superar un desnivell de prop de 400 metres. El vent continuava sent el factor dominant, i el sol brillava esplendorós per poder guaitar els infinits pics escarpats que s’albiraven. De tornada al coll, s’entrà a França, i sense perdre altura, s’anà resseguint la falda del Gran Facha fins al port de Marcadau, des d’on es descendí fins a passar per la vora dels llacs de Bachimaña. Seguint el GR-11, s’arribà als Ibones Azules, just als peus d’uns imponents Picos del Infierno, amb la impressionant Marmolera com a protagonista. La tarda d’aquest segon dia fou de descans total, i què millor per recuperar-se d’una jornada d’alta muntanya que un bon bany a un estany d’aigua gelada a 2500 m d’altura?

Arribats al tercer dia, el cel semblava que s’havia posat d’acord. Ni mica de vent ni de núvol. Un sol radiant acompanyava els membres de la ruta en l’ascensió als Picos del Infierno. La grimpada fou força llarga, i en pocs minuts es van poder coronar els tres cims: l’occidental (3073m), el central (3082m) i l’oriental (3076m), connectats per la vasta Marmolera, d’un to blanquinós.

Amb tot, l’entitat fa una molt bona valoració d’aquesta ruta al-pi-nística, la qual ha servit per compartir amb els membres de l’entitat uns fantàstics dies respirant alta muntanya, aprenent a conviure tot admirant els millors paisatges del nostre tant estimat Pirineu, i adquirint alhora una major experiència a la muntanya.

Vall de Rialb

Tot aprofitant els primers dies de les vacances de Setmana Santa, cinc membres de l’Al-pi-nisme Club Esportiu vam realitzar, del dia 4 al 6 d’abril, la primera ruta hivernal de l’entitat.

La sortida, que va durar tres dies, ens va portar a la Vall de Rialb, dins el Parc de la Vall de Sorteny (Andorra). Allà vàrem passar dos dies sencers rodejats d’una ominosa nevada blanca, envoltats de la solitud, la bellesa i la puresa pròpies de la muntanya en aquesta temporada.

Aquesta ruta, pionera dins l’entitat i la primera de les dues que s’han fet aquesta Setmana Santa, ens ha fet gaudir de tres dies fantàstics en què hem pogut practicar tècniques d’alpinisme, d’escalada i vies ferrades.

A més, els cinc socis hem viscut amb una motxilla a l’esquena, rialles i molta companyonia el que més ens agrada i que ens ha portat allà: el contacte amb la natura més verge, amb les muntanyes més colossals, amb l’afició més nostra.

Ànims a tots els que la compartiu, i bon final de temporada d’hivern.

Per acabar d’arrodonir la sortida, el tercer i últim dia vàrem desplaçar-nos en cotxe fins al poble d’Ordino, pocs quilòmetres més avall. Vam passar el matí fent unes vies ferrades recentment equipades i en molt bon estat, a tocar del poble, que ens van tornar a l’altura (si bé aquest cop sobre roca i sense neu de fons).

Després d’un bon dinar de restaurant, el rocòdrom públic del poble ens va acollir, permetent-nos exercitar una miqueta els braços. Presa a presa i paret amunt, vam suar les últimes gotes abans d’empendre el viatge de tornada, molt cansats però profundament feliços i satisfets.
Després d’un primer dia d’aproximació fent nit al Refugi de Rialb, vàrem calçar-nos les polaines i els grampons i, piolet en mà, iniciàrem l’ascens al Pic de Font Blanca. Una forta pujada fins a la Portella de Rialb i un tros de grimpada per una cresta ben escarpada ens conduïren al punt més àlgid de la ruta, uns quants metres per sota de l’esperat i inassolible cim. Allà decidírem, vistes les circumstàncies, tornar enrere cap al refugi i passar la segona nit allà també.

Quan el sol començava a baixar i el fred començava a imposar-se baixàrem cap a la vall camí de casa.

Aquesta ha estat una de les moltes sortides que ja s’han fet durant aquest any, no obstant, aquesta ens deixa un especial bon regust de boca ja sigui pel paisatge fantàstic i nevat que poques vegades tenim el privilegi de contemplar com també per la possibilitat que hem tingut per aprendre tècniques noves per poder-nos desplaçar
per la nostra estimada muntanya. Agraïm, la participació i implicació mostrada pels socis, que és el que fa possible la conversió de tots aquests projectes en realitat.